Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martí Sales. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martí Sales. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de maig del 2010

Els Amos del Cotarro

Rigueu, rients!
Desrigueu, desrients!
Risomieu a riallades, riment rianeu!
Desrigueu somriment!
Riures sobreriures -rialles de somreidors riallors!
Hilari esriure, riures de sobrerridors riuaires!
Somrisomnis, riallers,
Somrigueu, ridiculeu, riuant, riuants,
Hilariant, riant,
Rigueu, rients!
Desrigueu, desrients!

Khlébnikov-Campos, Encantament pel riure.
Trad. Josep Domènech Ponsatí


El sol és de sosa càustica i per això va amb aquelles ulleres fosques que són com una màscara, i camina i s'enfonsa en la sorra i sua pels ulls i allà albira la massa. Travessa amb desassossec la platja tèxtil hiperpoblada de cadàvers vivents, salva un turó de matolls ressecs i allà on abans hi havia banyadors i biquinis i quitxalla sorollosa ara hi troba sexes pansits, pits pansits, culs pansits.

Com el núvol més negre, la seva ombra es retalla sobre dos cossos que llangueixen en la sorra. Per fi ha trobat els Amos del Cotarro, prims, desmillorats, ullerosos: en pilotes fan un efecte llastimós. Un d'ells dorm, comatós. L'altre fa una lleu ganyota en resposta a l'eclipsi, però tampoc no es mou. L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina fa una puntada de peu a la sorra i l'un es desperta sobresaltat i l'altre emet un petit crit de desaprovació: eh, filldep...!

—Però si és L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina! Com et passes, tio. Vine a fer uns porrets amb nosaltres! -diu el primer Delegat.
—Pensàvem que detestaves la platja —mormola l'altre, traient-se granets de sorra de la boca.
—Detesto la platja, detesto Barcelona, detesto la poesia.
—Com ha anat, nen, la cosa del blog?
—El Forns ha marxat de la ciutat. El Florit ha donat de baixa la seva connexió a Internet. En Todó si encara no està a la trena està a l'hospital. En Nopca... —i l'Art fa cercles amb el dit índex sobre la seva templa.
—Vaja...
—I a tu què et passa, que fots aquesta cara?

L'Artista Abans Conegut Com s'alça les ulleres, i fa un pas endavant, visiblement trastornat.

—Saps què em passa? Sabeu què em passa? Doncs que m'estic quedant calb. No és que estigui calb: és que m'estic quedant calb. Per culpa vostra i per culpa de Barcelona i per culpa de la poesia i els marrons de la poesia. Em puteja molt quedar-me calb, el procés. Molt millor ser definitivament calb, acabar amb això d'una vegada per totes. I no veig perquè he d'amagar les meves febleses, car són aquestes les que ens fan humans de veritat. No és l'alta tecnologia, no és internet, no és la democràcia parlamentària. I no: deixa'm parlar, Escoffet. No riguis, Sales. On és la Xargay, no ha vingut? No digueu això que esteu a punt de dir: aquella lletania de frases fetes sense sentit sobre la virilitat dels calbs, la intel·ligència que es desprén pel sol fet de ser calb. Escopiu a la closca pelada dels cretins, us sona? Aneu a pastar fang! La lepra capil·lar, és quedar-se calb! Aquelles clarianes sobre el crani, tristesa a la testa, desforestació implacable, trist arbre de fulla caduca sóc! I ara pagueu-me el que em deveu.

Els Amos del Cotarro somriuen lleument, i les seves dents d'or i de plata emeten unes estranyes guspires, que es reflecteixen en les ulleres-màscara que l'Artista s'ha tornat a posar.

—Bé, d'això et volíem parlar un dia d'aquests...
—...A nosaltres ens han fotut fora... i ara ens estàvem fumant els darrers eurets que ens quedaven del pressupost. Vols fumar, rei?
—Què? I a mi què m'importa, si us han fet fora! A mi qui em paga! Esteu de broma o què!
—Sí, era una broma. No ens han fotut fora –diu un dels Delegats, tot aixecant-se i espolsant-se la titola. —Però no et volem pagar. És que no saps escriure. Comets faltes ortogràfiques imperdonables. No tens ni puta idea del què parles! Ets simpàtic, eh, això sí, una mica simpàtic. Però això també era una broma.
—Vosaltres sou uns malparits. Una mica malparits.

L'altre Amo del Cotarro també s'ha aixecat, i també s'ha espolsat la titola i ha estirat l'esquena, amb certa desgana felina. Agafen de bracet a L'Artista Abans Conegut com Subal Quinina, un per cada costat. Els dos socis nus l'arrosseguen lluny de la platja, camí a una bodega clandestina que coneixen. En estèreo, a banda i banda, l'Art escolta:

—Clar que us pagarem, sòmines. Però a dos mesos. I, és clar, amb una rebaixa del 5%.
—Ens ha agradat el blog, nen, de debò.
—Sí, ha estat de puta mare.
—Cada cop estava més en desacord amb el que dèieu, per això cada cop m'agradava més...
—Sí, home, no em miris així.
—I quin merder, no, amb l'Hac Mor?
—I l'Andorrà, quines fotos més collonudes...
—I què t'ha fet, a tu, la Lydia Lunch, si és tan bona?
—Joder, és que és tan antiamericà, el paio.
—I on s'ha fotut, el Forns?
—Algun dia us la presentaré a tots, a la Lunch...
—Hahaha, jo sempre sabia quins textos eren els teus, perquè només saps queixar-te. Ets trist de la hòstia, amic meu!
—Per cert, i com vas, amb les dones? Encara et ningunegen tant?
—Mira, tu quan n'hi hagi una que t'agrada, li passes pel davant i després li dius: "creus en l'amor a primera vista o he de tornar a passar?"
—Mira que n'ets, de ruc, eh? T'has d'espavilar!
...


Uns altres Amos del Cotarro



dimecres, 5 de maig del 2010

Teoria. Praxis. Foc.

La sala Lab de la Virreina (planta baixa, al fons a mà esquerra). Estrenada fa un parell de mesos –l’olor de pintura encara és perceptible, fins i tot pels nassos fumadors–. S’hi presenta la quinzena edició del Barcelona Poesia. “Quan va néixer el festival hi havia molta menys activitat poètica pública a la ciutat”, diu Jordi Martí, director de l’Institut de Cultura de Barcelona. “Cal tenir en compte que la poesia és el gènere més difícil –el més complex i el més dens–; la bona acollida del festival va estimular la programació de poesia, no només espontània, sinó també institucional”. Després de catorze edicions, la direcció de Barcelona Poesia s’ha renovat amb dues noves cares –que s’afegeixen a la d’Ester Xargay–: Eduard Escoffet i Martí Sales. “Hem treballat amb il·lusió, empenta i a pinyó fix per aconseguir donar un nou caire”, comenta Xargay: “M’agrada pensar que som una mena de tres mosqueters que batallen per un panorama poètic digne”….

'Un pour tous! Tous pour un!' (On és D'Artagnan?)

Tenim un llibre de Richard Brautigan a la butxaca –al qual se li podrien atribuir els adjectius ‘poètic’ i ‘digne’, probablement–, però el canvi de direcció artística ens fa pensar més aviat en una frase de Tertul·lià: “Fet i fet, la rauxa és necessària per assolir el seny; el foc, amb foc s’apaga”. De Pudicitia tirant-se de cap al rierol amb la intenció de pescar una truita, una carpa o un silur de bigotis llargs que es passeja per l’Ebre, tot esperant una canya de pescar guiada per un turista alemany. Bitte Schön…

El silur de Barcelona Poesia us saluda

Teoria

Escoffet ens fa saber els dos eixos principals de la nova Barcelona Poesia:
“1/ Connexió amb el teixit quotidià creatiu de la ciutat de tres maneres: parant atenció als llocs on es programa habitualment, col·laborant amb les biblioteques i combinant la poesia amb altres disciplines artístiques (música, dansa, teatre). També hi haurà connexió amb l’exterior gràcies a la visita d’alguns programadors dels festivals de poesia més interessants del moment, convidats per l’Institut Ramon Llull.
2/ Ampliació: de propostes i de públics –des de les possibilitats més antigues fins a les més modernes–. Ampliació també del tipus d’actes: als recitals s’hi sumen espais de reflexió, pensament i creació (conferències, sobretaules i el bloc de Barcelona Poesia)”.


Praxis
“Perquè hi ha d’haver molts plaers i desiguals, i molts sabers i diversos”
PLATÓ, Fileb (A Diàlegs, Vol. XVII)

Els canvis evidents respecte altres edicions ens els detalla Martí Sales: “A diferència d’altres anys, el Festival Internacional de Poesia donarà pas a la setmana d’actes, que comença el 13 i acaba el 19 de maig”. Aquesta vegada, al Palau de la Música hi recitaran Serhii Jadan, Jaume Bosquet, Francesc Garriga, Lydia Lunch, Tomaz Salamun, Chantal Maillard, Antonio Gamoneda i Carles Santos. Hi haurà música –l’esperit desbocat dels Bèstia Ferida– i projeccions escenogràfiques a càrrec de la companyia Playmodes. A partir de divendres, l’allau d’activitats serà considerable: hi haurà commemoracions (el recital Maragall a la carta, l’exposició dels 30 anys de Quaderns Crema o dels 20 anys de Cafè Central, la tria d’asos al cementiri del Poblenou –Espriu, Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres–), recitals contundents (la invasió de poetes ucraïnesos, els Ugly Americans… i Joan Margarit, sempre a punt de seduir nous lectors amb la seva obra arquitectònicament provada), experiments únics (Poètiques inter-connectades a la Fundació Antoni Tàpies: les campanes de Llorenç Barber trobant-se amb les triples metàfores de Roger Costa-Pau, el clarinet de Miquel Àngel Marín i l’activitat performativa de Roser Bover) i cinc Enrenous que escapen dels escenaris habituals de Barcelona Poesia: el Lletraferit, la Poderosa, l’Antic Teatre, el Bar Elèctric i la Sala Conservas. “Farem la cloenda a la plaça del Rei, dimecres 19, a partir de les 21 h: hi tocaran Joan Miquel Oliver, guitarrista d’Antònia Font, i labatzuca, que interpreten Agustí Bartra a través de versos, música i visuals”.


Isabel-Clara Simó recitarà a Barcelona Poesia?
Intriga! Nervis! Achtung, baby!