La ginesta i el punk

I. La ginesta

Ahir a la tarda, el jardí de la casa museu de Joan Maragall es va omplir de cadires de fusta, dures i serenes, que van ocupar familiars, amics i lectors dels versos lluminosos i euforitzants del poeta barceloní. Tothom podia llegir, sempre i quan demanés prèviament torn al mestre de cerimònies, D. Sam Abrams, que no podia evitar comentaris elogiosos cap a la “modernitat, vigència i joventut” de l’obra maragalliana. L’homenatge, amorosit per flors i arbres d’ànima modernista, va servir per retrobar-nos amb la popularitat ginestera i de colors purs de Joan Maragall, combinada amb l’aparició intermitent de veus singulars (Carles Duarte i el seu declamar encorbatinat, el basso ostinato de Marta Pessarrodona, la dicció èlfica de Susanna Rafart o la força controlada d’Antoni Clapés). Roser Maragall, néta del poeta, va demostrar que la poesia no s’aprèn a llegir a les escoles: flueix de dins quan s’arriba a sentir pròpia.
Al llarg d’una hora i mitja, van sonar tots els poemes prescriptius (La vaca cega, Excelsior, Oda a Espanya, Les minves de gener, Oda nova a Barcelona, El cant de la senyera), fragments d’El comte Arnau i Nausica i alguna perla paisatgística: “Què hi ha en aquestes flors? Se’n van sense dir res, / Sense els estremiments de l’agonia / sense perdre el color encès” (Unes flors que s’esfullen).
Va ser un vespre dedicat al record burgès i civilitzat, de menjador d’estil alfonsí.

II. El punk

A les onze de la nit, al Palau de la Virreina, poca fortuna hauria fet l’entusiasme rimat i lluminós de Maragall, entre la majoria d’assistents d’un dels actes principals de Barcelona Poesia. Ajudats per la glucosa instrumental dels Don Simón y Telefunken, els versos de la micropoeta Ajo convencien i provocaven rialles petites, un punt malèvoles. “No me tires de la memoria / que yo vengo del punk / y la cresta la llevo en la lengua”, deia arrossegant les vocals i aixecant ara un braç, ara l’altre: l’espectacle va funcionar com un mecanisme suís, disposat a descriure els alts i baixos de l’amor (i els tic-tacs derivats de la seva culminació i/o absència). Un microproblema: “Si le sumo mi soledad a la tuya / qué es lo que obtengo a cambio / ¿Dos soledades o ninguna?”. Un microassassinat: “Te voy a tener que matar / no me queda otro remedio / el día menos pensado / te encuentran cosido a besos”.

Sucre, cafè llarg i una mica de mala llet (un pèl agra, potser?) servits amb la reverència i la ironia de la generació post-it (és a dir, "post-corrida")

Cafè Central per a tothom

El poema és un naufragi feliç

Albert Ràfols-Casamada

Enguany es celebren els 20 anys del naixement de Cafè Central, 20 anys d’una aposta editorial independentent i  arriscada, hereva del corrent textualista dels setanta i el qual ara sembla revifar entre  les lleves més jove,s ja sia des de l’obra crítica col·lectiva o individual, ja sia des d’algunes pràctiques poètiques o narratives. Per aquest motiu, ahir a la Biblioteca de Catalunya Sam Abrams s’encarregà de celebrar-ne l’efemèride. L’ocasió s’ho valia: la biblioteca ha creat el “Fons Cafè Central”, on s’ha recollit no sens dificultat tot el catàleg  i una petita però excel·lent exposició a l’Espai Zero, a banda d’unes properes trobades on es tractarà sobre la traducció poètica o l’art i el disseny durant tots aquests anys.  

 

Així doncs, Sam Abrams s’encarregà de presentar les ànimes bessones d’aquesta editorial, Antoni Clapés i Víctor Sunyol, dos autors representatius del catàleg, Carles Hac Mor i Carles Camps Mundó, i recordà els ja desapareguts Jordi Domènech i Albert Ràfols-Casamada a través de la veu espectacular de Montse Vellvehí. Mitjançant introduccions ben lloadores tal com definir Carles Hac Mor com el poeta més radical del moment o Víctor Sunyol, el més creatiu, cadascun dels poetes escollí poemes representatius de la seva obra com a petit tast oral de tot un bagatge que, a partir d’ara, podrem disposar-hi. Tot un encert.

Per a llogar-hi poètiques!

Qui hauria dit que Joan Margarit i Antoni Clapés, amb poètiques tan dissemblants, tinguessin aquest punt en comú: considerar la poesia com quelcom diferent a la literatura. Per al primer, aquí està la prova. Per al segon, ho podran trobar dins la xerrada amb Carles Hac Mor (pàg 4), on també es refereixen a la disparitat amb Joan Margarit pel que fa a la qüestió del sentit. Malgrat les evidents i públiques discrepàncies, però, un i altre coincideixen a considerar la poesia allunyada de la taxidèrmia academicista i vincular-la a un espai creatiu insondable, de pura transcendència tant cognitiva com emocional. Personalment i sense abjurar-ne, no sóc gaire d’aquesta corda: no veig perquè la poesia ha de menester aquest grau de respectabilitat gairebé místic. Afirmacions d’aquesta mena, amb tots els respectes, em fan pensar en la torre de vori com a “pis pastera”, en una evolució més aviat pessimista i egocèntrica d’aquell hölderlinià “¿per a què, poetes en temps de misèria?”, sobretot quan actualment la pregunta escaient fóra “¿per a què, poetes en temps d’opulència?” I no, la idea no és meva, sinó de Víctor Martínez-Gil. 

Tanmateix, de fer una juguesca paratextual amb els títols d’alguns dels llibres dels citats, tindríem dues coordenades de la cartografia poètica catalana. Al nord, Casa de misericòrdia de Joan Margarit proposa la poesia com un espai d’acollida enfront la desesperança, l'últim aixopluc o empara contra la intempèrie mitjançant un llenguatge referencial i entenidor. En canvi, al sud, a S’ha rebentat l’hospici Carles Hac Mor planteja la poesia des d’una trencadissa de significats i sentits, on sols des del saber-se a la intempèrie permet de jugar amb un llenguatge autotèlic i descobrir quina acollida se’ns permet. Certament, ara tocaria parlar del Dasein i com l’ésser humà és en el món (des) del llenguatge, però ens embullaríem. Més val recomanar-los d’anar a escoltar algun d’aquests autors, o tots tres!, durant aquesta propera setmana de la Poesia i que cadascú tregui el seu propi entrellat. 

I arribats a aquest punt, amb tota lògica, algú podria demanar-me: ¿i l’est i l’oest, per quins títols hospitalaris estarien representats? Ja m’agradaria, com fa Agustín Fernández Mallo, ser de la generació Nocilla i tenir un ou fregit com a cartografia de la postpoesia catalana. Jo, però, sóc més del pa amb companatge i tinc la bruíxola guerxa. Més o menys així: