Barcelona Poesia 2010-2012: un projecte de ciutat

Els directors de BARCELONA POESIA (Festival Internacional de Poesia de Barcelona) entre 2010 i 2012, Eduard Escoffet i Martí Sales, han decidit escriure un article sobre el seu projecte, els èxits assolits i la destitució final per part de Jaume Ciurana abans de poder completar el seu encàrrec. Aquest article, que coincideix amb una nova edició de Barcelona Poesia que esborra sense projecte propi tot el que s'ha construït en els darrers anys, vol sobretot posar sobre la taula els models de polítiques públiques relatives a la literatura i la necessitat d'un canvi en el context català.

Barcelona Poesia 2010-2012

Un projecte de ciutat enfront de les polítiques culturals de l’Ajuntament de Barcelona

A finals de 2009, Eduard Escoffet i Martí Sales vam rebre l’encàrrec per part de Jordi Martí, delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona llavors, de dirigir Barcelona Poesia i obrir una nova etapa en la història del festival. Era una de les activitats més destacades de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), un dels seus grans èxits, però en els darrers anys havia entrat en via morta. L’objectiu era rellançar el projecte sense trair-ne l’essència. Jordi Martí va decidir unificar les direccions de les diverses parts de què constava Barcelona Poesia (Festival Internacional al Palau de la Música, els set dies de poesia a la ciutat i els Jocs Florals). Per assegurar una bona transició, l’edició del 2010 la dirigiríem amb algú de l’equip anterior, Ester Xargay, una excel·lent companya de viatge. A partir de 2011 i durant dos o tres anys més ens encarregaríem del festival nosaltres dos. Però potser primer cal fer una mica d’història de què és Barcelona Poesia, un festival amb una llarga trajectòria.

El 1985, per iniciativa d’Àlex Susanna i Mario Muchnick i sota els auspicis de la Fira del Llibre, es va celebrar la primera edició del festival, que des dels seus inicis va tenir una vocació internacional i que tenia lloc una sola nit. Després de passar per diversos espais, va trobar la seva seu definitiva al Palau de la Música Catalana quan l’Ajuntament de Barcelona, per mediació de Jordi Coca, es va implicar en la seva organització per acabar assumint-la. Pocs anys més tard, el 1997, Ferran Mascarell va decidir apostar per la poesia i ampliar el festival amb l’organització de diverses lectures en espais públics de la ciutat durant els set dies anteriors a la celebració del festival sota el nom genèric de Barcelona Poesia (7 dies de poesia a la ciutat). Aquesta ampliació del festival va coincidir amb un auge important de la poesia recitada a la ciutat i l’expansió dels recitals en totes les seves variants. La programació de Barcelona Poesia fora del Palau feia més atenció al teixit local, es dispersava per diversos espais a l’aire lliure i va ser un èxit sense precedents. Gabriel Planella i David Castillo en van ser els artífexs (Castillo, l’ànima d’aquesta expansió poètica ciutadana, va programar Barcelona Poesia fins al 2008). Àlex Susanna va continuar sent director de l’acte del Palau de la Música fins al 2000, quan Planella en va assumir la direcció. Sota el paraigua de Barcelona Poesia, s’hi va incloure també la cerimònia de concessió dels Jocs Florals, una de les activitats literàries més antigues d’Europa, amb més de sis-cents anys d’història. Fins al 2009, totes tres activitats (Jocs Florals, Festival Internacional, Barcelona Poesia) tenien direccions i programacions separades, tot i que compartien imatge, difusió i equip organitzatiu.

En acceptar l’encàrrec, el primer que havíem de fer era definir el nou model de festival i establir les grans línies que havien de regir el projecte durant els quatre anys que teníem endavant. Crèiem que la poesia catalana necessitava un festival de referència en el panorama poètic internacional i que això podria ajudar molt en la difusió dels poetes catalans en el mercat exterior. Ens semblava important, a més, aprofitar tot el bagatge del festival i del que havien aportat els anteriors directors. No es pot construir cap projecte de futur sense observar el que tens al davant. Des de 1997, però, la ciutat havia canviat molt i Barcelona Poesia, que no havia canviat el seu model, estava repetint moltes coses que els diferents cicles i plataformes que havien florit a la ciutat ja feien durant la resta de l’any; ara calia fer un nou pas: aprofundir en la professionalització del sector i acostar-se amb ambició al conjunt de la ciutadania. Barcelona Poesia també s’havia d’homologar amb els festivals de poesia més prestigiosos d’Europa, un repte pendent de feia anys. Dels nombrosos festivals de poesia que hi ha a Catalunya, el de Barcelona és dels pocs que des dels seus inicis ofereix de forma regular programació internacional. A més a més, és un dels festivals més antics d’Europa i un dels cinc més ben dotats econòmicament del continent. Calia situar el festival, doncs, en la primera línia dels festivals poètics europeus i els festivals culturals de la ciutat; ho tenia tot per créixer i augmentar la seva capacitat d’incidència social, cultural i econòmica.

Els eixos que van determinar el nostre projecte van ser l’ampliació de públics, la interdisciplanerietat (el diàleg amb la creació contemporània), la projecció internacional i, en definitiva, la transformació de Barcelona Poesia en un festival de ciutat. Un dels primers temes a resoldre era de nomenclatura, que calia actualitzar. Així, totes les activitats es van englobar finalment sota un sol nom: Barcelona Poesia (Festival Internacional de Poesia de Barcelona). Volíem enterrar el concepte de “setmana de la poesia”, que remetia a consum i abast locals, i insistir en el concepte de festival internacional i en una gestió professional. També vam situar l’acte principal del festival, la Nit de Poesia al Palau (que és el nom que tenia en els seus inicis), com a acte d’obertura, com fan els festivals de poesia de Rotterdam i Berlín i la majoria de festivals culturals destacats. D’altra banda, volíem fonamentar molts bé els eixos del nostre projecte i tots els passos que havíem de seguir: el festival va tenir per primer cop un pla de comunicació i de públics i un pressupost clar i equilibrat.

Pel que fa a la comunicació i l’ampliació de públics, vam insistir molt en la diversificació dels suports i les vies de comunicació, els acords amb plataformes representatives dels diversos sectors als quals volíem arribar i per damunt de tot Internet, la gran desconeguda de les administracions públiques. El festival fins llavors s’havia limitat a un model molt bàsic de comunicació (i car), centrat en el programa imprès i els diaris generalistes, un model que ha anat perdent eficàcia. Internet ofereix la possibilitat d’anar a l’encalç de moltes tipologies diverses de públics, que és el que necessita la poesia. La poesia té molt de públic, però dispers en segments molt diversos. En coherència amb aquesta idea, vam obrir els esquemes de la programació i el ventall de propostes poètiques i formats que presentàvem. La interdisciplinarietat i el diàleg amb tots els àmbits de la creació contemporània era un dels elements més visibles a la programació: el treball amb creadors de diverses disciplines i col·lectius, entitats i plataformes rellevants dels diversos sectors ens va permetre compartir recursos, connectar la poesia (i els poetes) amb la creació contemporània, obrir-la a públics nous i en definitiva situar Barcelona Poesia com a festival de ciutat, no únicament del sector, una cita destacada per al conjunt de la ciutadania i dels creadors.

En l’àmbit de la projecció internacional, vam estendre la programació internacional a tot els dies del festival, vam establir col·laboracions amb els principals festivals d’Europa i amb diversos instituts estrangers (Goethe-Institut, British Council, Institut Cultural Romanès) i vam iniciar amb l’Institut Ramon Llull un programa que permetia convidar directors de festivals de poesia estrangers a Barcelona amb l’objectiu que coneguessin el festival i l’escena poètica catalana. Es tractava d’una activitat amb poca dimensió pública però que va donar molt bons resultats en els dos anys que ho vam poder realitzar (i que continuarà germinant). També vam començar a oferir la informació del festival en tres idiomes (català, castellà i anglès) i a través de diversos canals digitals, al costat d’altres continguts com el bloc del festival (escrit per cronistes independents) i gravacions de les actuacions. Era molt important desplegar l’activitat del festival a Internet i alhora fer un treball invisible de connexió entre l’escena local i els autors i agents que visitaven Barcelona amb motiu del festival; xarxa virtual i xarxa física.

Un altre aspecte important va ser l’econòmic: vam racionalitzar les despeses i, malgrat la reducció de pressupost a partir de 2012, vam aconseguir augmentar el pes de la partida destinada a programa artístic, augmentar els dies d’activitat i reduir el cost per espectador del festival. En poques paraules, treure més rendiment dels diners públics, que creiem que és ara i sempre un imperatiu moral. Sovint el problema de la cultura no és de manca de recursos, sinó més aviat de gestió d’aquests recursos. En arribar a la direcció de Barcelona Poesia, menys del 30 % del pressupost total es destinava a programa artístic (honoraris, viatges, allotjament i altres despeses imputables directament als autors convidats); la resta es destinava a comunicació, lloguer d’equips tècnics i producció. Si tenim en compte que el gruix del personal del festival no entrava en el pressupost perquè era personal fix de l’ICUB i que tècnicament fins llavors era un festival molt senzill, el percentatge era massa escarransit. A més, els honoraris dels poetes en general eren baixos, i això no afavoria la professionalització i, per tant, l’accés a un públic més transversal. Barcelona Poesia s’havia convertit en un oasi on es donava de veure una mica a molts poetes, sense un criteri clar de qualitat ni objectius com a festival.

El 2012 el percentatge del pressupost destinat a programa artístic va arribar al 36 %, una xifra més en consonància amb els estàndards de la gestió cultural professional. Entre 2010 i 2012 el públic va augmentar un 73 % (dels 4.977 assistents del 2009 als 8.619 de 2012), les col·laboracions es van duplicar i, com ja hem apuntat, vam aconseguir fer més activitats (deu dies), per bé que el pressupost del festival es va reduir en un 9 % el darrer any (reducció a la qual caldria afegir des de l’edició de 2011 l’augment de l’IVA, que suposar una reducció del pressupost per a l’administració pública, que no deduir l’impost). També vam aconseguir reduir la ràtio de cost per espectador, des dels 55,06 €/espectador del 2009 fins als 31,60 €/espectador de 2012. Segons les nostres previsions, entre 2013 i 2014 el festival havia de duplicar els assistents respecte a 2009 i sobrepassar el llindar dels 10.000 assistents, i alhora reduir a la meitat el cost per espectador, també respecte al 2009.

En aquest temps també vam aconseguir implicar la Institució de les Lletres Catalanes i, com hem esmentat abans, l’Institut Ramon Llull, dues entitats que crèiem que havien de ser col·laboradors permanents del festival si de debò volíem donar-li dimensió de ciutat i de país al festival. També vam aconseguir implicar institucions importants de la ciutat en el festival. Les col·laboracions amb la Fundació Joan Miró, el MACBA, La Pedrera, el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, la Fundació Tàpies i Casa Amèrica Catalunya, per posar només alguns exemples, van donar molt bons fruits, van tenir continuïtat en el temps i no es limitaven a la simple cessió de l’espai. Finalment, vam integrar en el programa oficial els col·lectius independents més destacats de la ciutat i les llibreries. Tota aquesta xarxa complexa i expandida permetia que el festival estigués present en la vida cultural de la ciutat en tots els seus nivells.

Des de 2011 també ens vam haver de fer càrrec dels Jocs Florals, un dels temes més delicats de Barcelona Poesia. El 2006 Ferran Mascarell va demanar a Sam Abrams que coordinés els Jocs Florals per tal de donar més volada al certamen poètic, el més antic d’Europa i un dels més ben dotats de la poesia catalana, per bé que de poca repercussió en l’escena literària i no prou prestigiat. Abrams va instaurar la figura del Poeta de la Ciutat, un projecte que es va anar esllanguint fins a desaparèixer el 2011. El premi, però, no va aconseguir recuperar el seu prestigi ni millorar la qualitat dels originals presentats, que eren més aviat pocs i gairebé mai de poetes de trajectòria incontestable. Davant la manca de resultats, el 2010 l’ICUB va decidir prescindir dels serveis d’Abrams.

En els dos anys següents, vam aconseguir augmentar considerablement el nombre i la qualitat dels originals presentats, vam rejovenir i diversificar el jurat i vam actualitzar el discurs del premi (aprofitant justament els orígens tan antics). L’Anuari dels Jocs Florals, una publicació que s’edita cada any amb motiu del premi, ens va permetre establir un acord de col·laboració amb les llibreries i ampliar l’abast del premi. La llista d’autors presentats al premi en aquests dos últims anys és una prova evident de l’augment del prestigi del premi. L’acte de lliurament dels Jocs Florals, una cerimònia que havia quedat arraconada, va començar a recuperar dinamisme i públic. Finalment, el 2012 vam aconseguir donar-li de nou el pes institucional que mereixia i l’alcalde, Xavier Trias, va presidir la cerimònia, un fet que feia anys que no succeïa. La representació del consistori fins al 2010 s’havia anat reduint excessivament. La implicació de l’alcalde és un pas important per al premi i per al festival en general. Els canvis que cal fer en el certamen necessiten més temps, però crec que els primers passos que vam fer anaven en la bona direcció.

Totes aquestes idees i dades serveixen per demostrar que al darrere teníem projecte i que no veníem a proposar simplement una llista de noms o a defensar els interessos de la nostra generació o del gremi. Fa anys que reclamo que la literatura catalana s’ha de dotar d’unes polítiques i d’un projecte de difusió seriosos, responsables i professionals. El sistema de la menjadora o del tast de cafè per a tothom independentment de la qualitat ja no funciona i ens impedeix sortir enfora. A molts escriptors i sindicats encara els fa por fer un pas endavant i deixar enrere el clientelisme i el voluntarisme militant, més propicis en altres temps i en altres règims. La professionalització de la poesia ‒una professionalització entesa des de l’exigència‒ hauria d’afavorir la qualitat, la vinculació amb el conjunt de la societat i la projecció de la literatura catalana. Voler complaure el sector no sempre no genera confiança entre lectors i ciutadans en general; cal fer foc nou. Afortunadament, hi ha gent valenta que, en altres àmbits com ara la Institució de les Lletres Catalanes, proven de superar aquesta inèrcia del passat. Esperem que Laura Borràs se’n surti i pugui obrir un nou camí.

Pel que fa a nosaltres, de res ens va servir articular un discurs al costat de l’acció cultural i idear un projecte de ciutat. Ni les estructures ni els calendaris electorals ens van ajudar gaire. Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona des de 2011, semblava més interessat a reduir el festival a carta de joc per acontentar gent diversa del sector, potser perquè no creia que el festival podia ser una peça clau en l’articulació de les polítiques culturals de la ciutat. I aquí fem autocrítica, perquè potser no ho vam saber explicar prou bé, o ho volíem explicar a través dels fets i sense buscar uns efectes immediats, que no és un mètode eficaç si no gaudeixes de confiança.

De fet, els primers arguments de Jaume Ciurana per destituir-nos van ser la manca de públic, no haver sabut connectar amb la ciutat i el fet de programar per a un grup molt reduït. Era evident que no opinava amb total coneixement de causa i que una part de la direcció de l’ICUB, una part molt pròxima personalment al cap de l’oposició (Jordi Martí), no havia transmès tota la informació al regidor (com ara les dades oficials de públic del mateix institut). Ciurana, doncs, estava prenent una decisió important basant-se en una foto borrosa. Defensava, a més a més, que el festival havia de tenir un director nou cada any. A final de juliol de 2012, després d’un èxit sense precedents del festival (de qualitat, de públic i sobretot d’impacte general en la ciutat), Ciurana va delegar dues persones de l’ICUB per comunicar-nos que, encara que no hi havia cap argument sòlid, havia promès feia més d’un any la direcció del festival a una persona de la seva confiança que no tenia feina i que aquesta era la seva decisió definitiva. Fi de cicle, n’havíem de dir. I a partir d’ara, director nou de Barcelona Poesia cada any, sense possibilitat de sedimentar un projecte de futur i sense importar l’experiència en la gestió cultural del director, un fet que hauria de sorprendre si tenim en compte que ha de gestionar un pressupost de vora 300.000 eur.

Pensem que la cultura necessita mobilitat personal i continuïtat institucional ‒canvi en els noms i temps perquè els projectes caminin‒, justament el que no hi ha hagut a Catalunya en els darrers 20 anys. Mai no és tard per revertir aquesta situació i aprofitar tot el talent que conviu amb nosaltres; hem de saber passar pàgina d’un model que fins fa poc crèiem que tenia sentit, renovar el planter i encarar nous reptes gens còmodes amb cura, exigència i tota la il·lusió. Sempre és un bon moment per proposar i construir, per repensar i obrir nous horitzons. Nosaltres dos vam plegar veles abans d’acomplir el pla traçat, però almenys creiem que vam obrir moltes portes, vam dibuixar noves possibilitats, i que vam avançar cap a l’objectiu de dotar Catalunya d’un festival de referència i apostar per la professionalització del sector poètic. I el més important: vam ser actors privilegiats d’un projecte fascinant. Vam viure cada dia d’aquest idil·li amb tota la intensitat possible. Hem estat els directors més fugaços de Barcelona Poesia ‒mai abans ningú havia estat menys de quatre anys al capdavant del festival‒, però estem molt satisfets del que vam proposar i, malgrat les males arts d’alguns, no volem deixar de defensar el nostre llegat.

Eduard Escoffet i Martí Sales

Dia de Sant Jordi de 2013

Una gran ovació (d’ous)!

Els comptes clars i la xocolata espessa, no podia ser d’altra manera. I així és com comença el cicle Josep Pedrals a La Seca, amb un espectacle que és una delícia en forma d’aventura esbojarrada, una lletarada en tota regla, un somieig de les tribulacions humanes, tota una troballa que furga i furga en els processos de fermentació mental dels mamífers que, com ja sabem, van avançant de nata en nata. Fot-li. Quin tros d’espectacle, quina epopeia minúscula i il·luminadora de la fabulació i del desig de ser, de buscar i de no trobar res, al capdavall. Perquè la creació –l’anhel– sempre és una invenció, la poiesis que van dir els grecs, la recerca de la troballa com a espurna més flagrant de la condició humana. En comptes de la lletera és l’expedició que tots ens hem imaginat, en viu i en directe, des del primigeni “ou gargot”, tot passant per les cabòries que usen tota mena d'artefactes per aconseguir una fita.

En primer pla, quatre actors que són actors i molt més, que són també músics, també farsants, també contrapunts del fet quixotesc. En una tenda de campanya, a contrallum, els quatre ornitòlegs narren una faula que comença amb el deliri de perseguir una nova espècie d’ocell mai vista –digna, òbviament, de l’Atles dels ocells probables–, mentre les veus es confabulen i es relleven, mentre el focus es posa en la creativitat afilada dels mots d’un Pedrals en estat de gràcia i en les bones mans escèniques d’en Jordi Oriol. La meravella es veu subratllada en tot moment per Carles Pedragosa, immens en l’histrionisme de les tecles, i de l’Àlex Aviñoa, sempre al punt just amb les baquetes que han de colpejar l’escena. Un gran quartet, penses. Sense respir, endimoniadament, apareixen boles de palla que roden pel desert, un call tv de saló, mo-ha-mé, i el moment de rialla desbocada que posseeix l’escena amb perruques i maneres d’un Amadeus reconegut.

Però… i si ho repetim?, ens diuen. De nata en nata, penses de seguida. Repertir-ho, i tant. Així és com el trajecte –també el que fem nosaltres– avança: a empentes i rodolons, a base de nates, a base de fer-s’ho a sobre. I sabem, espectadors en èxtasi, que no és veritat, que és fals que tanta rima sigui una gàbia. Perquè aviat veurem com la paraula baixa del pedestal, perquè aviat tindrem als morros el peu de la lletra. O de la llètera. I també sabem que sí, que hem vist –o ens hem imaginat, qui sap– pardals pixant alguna vegada. I segueix la trencadissa d’ous. Quina ovació, senyors, quina ovació (d’ous). No li doneu més voltes, que la vida és un gran passatemps de luxe i calen més cowboys, menys vaques cegues i més expedicionaris. La lletra a partir del gargot.

No tingueu dubtes, En comptes de la lletera és molt més que un viatge, molt més que una bestiesa, molt més que una manera de fer riure i de sorprendre'ns. És la vida, l’alè que deixa quan se t’acosta, el batre d’ales que fa quan et sobrevola. Els comptes clars, i de nata en nata. Ovació!

Greatest Hits

El repic de boles de billar que sents al capdamunt de l'esquena et recorda el final de festa del Barcelona Poesia. És el ressò de la nit estratosfèrica de la plaça del Rei, no hi cabia ni una agulla per veure en Roger Mas acompanyat de la cobla i l'Albert Pla amb un desbridat Diego Cortés. Esclatant, tot plegat. Algú, per anys propers, ja deia de portar el concert traca final del BCN Poesia a plaça de la Catedral. Qui ho haguera pensat, fa un temps? El millor final, el més representatiu -a pesar d'incomoditats i estretors a plaça- de la intensitat d'aquesta setmana i mitja de recitals, espectacles, muntatges, concerts, conferències, lectures, música, teatre, garbuix de disciplines travessades per la paraula dita, per la poesia, per una poètica. Plens reiterats, plens sonors, grans sorpreses. Intensitat, fibra, sentiment, trempera.

Gràcies a les cròniques per aquest blog, n’he pogut tastar aquest nervi punyent, aquesta empenta diària que s’ha escampat per un grapat de racons de Barcelona, alguns d’insospitats. Cada dia de girar full i encarar un altre vespre i nit poètiques era una nova expectativa de “a veure què toca avui”, a veure què han cuinat aquest parell de bojos estimables que ens han donat i obert camp per córrer en aquest blog, camp per córrer en aquest festival on cada dia capitanejaven la caravana poètica d’una banda a l’altra de la ciutat, de la plaça Ramon Amadeu a la Seca, a la Virreina, al MACBA, al Palau, a l’Horiginal, al CCCB, a l’Ateneu, a la Miró, a la Moritz, al Moog...i és clar, fins a la Poderosa. Aquest local del carrer Riereta, una de les troballes i cireretes del pastís d’una qüestió molt ben perfilada: els espais. Des dels llocs clàssics inel·ludibles (el Palau de la nit de poesia és un altre Palau, però) fins a portar la poesia a llocs on és menys habitual, cosa que ha arribat a crear moments de màgia interestel·lar. Un d’ells, inesborrable, ocupa el primer lloc d'aquests Greatest Hits a correcuita –la memòria, enganyosa, sempre va amb estrips. És el recital de Perejaume i Chantal Maillard. Espaterrant. M’ha agradat veure –per poder-los veure, per veure i trobar altres coses– els fills bastards de Nova York, Saul Williams i Urayóan Noel, o algunes veus del Palau que ara, amb temps i gana oberta, hi aprofundirem més.

El petit format m’ha commogut: Orella recitant Sales o les dues poetes romaneses a la plaça Ramon Amadeu o en Jep Gouzy a la Moog. Moments memorables, com Biel Mesquida elevant-se, en un recital sensacional a la Moritz, recitant, per començar, un poema de Rosselló Pòrcel que era seguit, amb moviment de llavis, per Maria del Mar Bonet, al públic. O també la sorpresa, l'impacte, la plenitud de grans descobertes literàries, d'escriptors com Strand, de drings de versos de nord enllà o d'oceà enllà, d'altres tradicions, discursos, horitzons...I també hi ha hagut el conill de la Missa Pagesa de Dolors Miquel, l’esquinçada de les “Galtes de perdiu” d’en Subirats, els sonets d’en Targa, les “Textures” recomanables de la Mireia Calafell, una mica de Sagarra en boca de la Sardà, Laia Cagigal cantant Roig, l'autoretrat d'en Roig...I anomeno tot això que he pogut veure i em deixo, amb recança, tot de coses que no he arribat a tastar, com l'Slam Poetry o les accions al MACBA o en Pedrals a la Seca.

Més enllà de la tria de preferències, opinions del moment, gustos que es modelen a partir de descobertes (i en aquest festival n’hi ha hagut unes quantes, com també de visions que s'acaben capgirant), més enllà de tot això, deia, hi ha aquella atmosfera, les converses desbocades, les copetes de després, la trempera que us deia –i ja m’enteneu.

Parlava abans de la caravana poètica. La darrera nit de plaça del Rei –amb la postil·la de Robadors– m’acomiadava de l’Ensems i en Debades i molts d’altres enfilats a la caravana d’aquests dies, que han animat vespres, nits i matinades, una fanfàrria que es creuarà en molts altres vorals: els dos col·legues cronistes de blog (una especial menció per al cronista taxista), en “Rosebud, el Puta”, “l’Escriu bé, el Puta”, el Sito, la Noe, la Bovary, l’Espasa, el Sant Pancraci, l’Ester, la Clara, l’Albert, la Gemma...i tants d'altres. Casum l’os pedrer, la Cronista de Pega va i es fot sentimental de cop. Però és que ha xalat com una camella estofada. I això, ben mirat, una mica també deu estar bé dir-ho, oi?

Com va dir Mónica Valenciano, “Recuerda...Empezamos!”

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

El poeta xilè Nicanor Parra va impulsar el terme "antipoesia" l’any 1954, quan va publicar Poemas y antipoemas, llibre clau per a la poesia xilena i per a la poesia universal, que va obrir el camí de la poesia de l’oralitat, de la parla quotidiana, del no-sentit, de les frases fetes, de les dites populars, de les parèmies... A Catalunya, el representant màxim del corrent antipoètic és Carles Hac Mor, que n’ha creat una derivació:  la infrapoesia. 

Hac Mor va fer un oxímoron vital d’infrapoeta i va presentar-se al Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l’estiu. I el va guanyar. Visca l’antipoesia i la infrapoesia! I visca els qui han acordat donar-li el premi, perquè diu molt de la seva salut poètica!

Estic d’acord amb el professor Jesús Martínez Clarà, que avui ha escrit en el seu bloc (http://jesusmartinezclara.balearweb.net/post/109842) que considera que els qui eren presents –i ell n’és un– al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona a l’entrega del Premi a Hac Mor “asistimos  por un lado a un acto de gran relevancia cultural para la ciudad y por otro, a una acción performática que pasará a la historia del arte. En el momento de escribir esto, aun no alcanzó a adivinar sus consecuencias. Pero sé que fue un momento fundamental en la memoria de las letras catalanas y universales.”

El dia abans, Carles Hac Mor participava a No hay Parra tanto: antihomenatge a Nicanor Parra al Teatre del CCCB, en un acte coorganitzat amb Casa Amèrica Catalunya, conduït pel Dúo Floret (www.duofloret.com) i en el qual van intervenir, a més de Carles Hac Mor, dos artistes xilens: Txalo Toloza i Martín Bakero.

El Dúo Floret són Daniel Pellegrinet i Joaquín Daniel, argentins afincats a Barcelona que fan shows on barregen música, cançó, humor, teatre i poesia, i que van conduir l’acte antipoètic simulant un programa radiofònic. Entonaven la sintonia “nohay-pa-rra-ta-aantoo...” i ens avisaven que el show estaria farcit d’antimetàfores, antirimes i antitot i que hi hauria “parranda asegurada”. En la intervenció inaugural van dir el poema “La montaña rusa” de Nicanor Parra, on el poeta semblava fer-se conscient de l’impacte que havia causat la seva antipoesia: 

Durante medio siglo

la poesía fue

el paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo

y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.

Claro que yo no respondo si bajan

echando sangre por boca y narices.

Després van presentar el patriarca català de l’antipoesia Carles Hac Mor, que va anunciar que seria didàctic, i va llegir un text teòric sobre el concepte d’antipoesia, del qual vaig copiar alguns fragments:

Qualsevol cosa és art i després passa a ser cultura.

Tothom és (no “pot ser”: “és”) poeta i artista.

Si tot és art, ningú és artista ni poeta.

El llenguatge plasma pensament i crea pensament. I pensar fa de ruc, com diuen a Lleida.

Voler consolidar una cosa és ofegar-la d’antuvi.

La poesia paraparèmica és una cosa en si mateixa, com una pedra, un tren o una gallina.

L’antipoesia té una derivació que és la infrapoesia.

La paraparèmia manté la suspensió de judici.

El llenguatge és el batec de què parla Dylan Thomas.

Marguerite Duras va dir que escriure és el contrari de tenir alguna cosa a dir. 

I Hac Mor, després d’oferir-nos la part teòrica -que era un avançament del que l’endemà llegiria al Saló de Cent-, va dir uns quants infrapoemes amb l'abrandament i el sentit de l'humor a què ens té acostumats. El darrer infrapoema va ser “Bandoler”:

el vaig trobar tot emocionat!
va venir tota sola!!
es van banyar tots nus!!!
les muntanyes eren totes cobertes de neu!!!!
anaven tot de pressa!!!!!
van venir tot de sobte!!!!!!
tant és!!!!!!!
tant me fa!!!!!!!!
tant se me’n dóna!!!!!!!!!
se me’n fum!!!!!!!!!!
se me’n fot!!!!!!!!!!!
se me’n ben refot!!!!!!!!!!!!
ecs!!!!!!!!!!!!!!!

Després de la intervenció didàctica d’Hac Mor, en què el públic s'ho va passar molt bé, el Dúo Floret va continuar amb el seu programa radiofònic i va donar pas al videoartista xilè resident a Barcelona Txalo Toloza, que va explicar que, curiosament, durant tot el procés de confecció del vídeo per a l'antihomenatge a Parra,, havia tingut al cap un poema que no era precisament de Parra sinó de Linton Kwesi Johnson i ens el va llegir. Llibertat i revolució. I vam passar al visionat: aeroports, núvols des de l’avió, Txalo menjant fideus xinesos, gent, no-llocs... imatges quotidianes gravades amb eines quotidianes. I una llista de vicis moderns i de textos antipoètics combinats amb sons samplejats de Parra, Lygeti i Chris Marker. Antipoesia visual.

Dúo Floret va interpretar el poema de Parra “Padre Nuestro” amb ambientació eclesiàstica inclosa i van donar pas al poeta xilè Martín Bakero, que va aparèixer a escena enfundat en una granota blanca amb caputxa sobre la qual es projectaven les imatges que la seva companya, Laure Clapies, anava creant. Tot i que Bakero no va tenir la força que acostuma a tenir en les seves actuacions -i es va notar perquè el públic va començar a desfilar-, els antitextos fonètics, guturals i incomprensibles resultaven inquietants.

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

Lliurament dels Jocs Florals: la bola dels poetes

O la no-crònica que vol no-contar la contra-dicció dels Jocs Florals 2012

Entra la Poesia per la porta, amb tots els honors. Oh, sí, la fanfara celestial bufa els vents de la tradició i, amb aire marcial, entren les Autoritats. Pel que fa al cas: l’alcalde, el regidor de cultura, el poeta guanyador i la presidenta del jurat. El Saló de Cent és molt bonic. Em diuen que aquest any hi ha més gent que l’any anterior. De fet, n’hi ha força, de gent, però no acaba de ser un ple total, i se’m fa estrany, acostumats com hem estat aquests dies a fer cues, a fer servir els colzes, a arribar d'hora per agafar lloc, acostumats com estàvem a l'èxit espaterrant (sic) de la poesia. Ningú no podrà negar que aquest festival ha aconseguit ser molt a prop de la gent, ningú. Les autoritats avancen pel passadís central. És molt bonic, això del Saló de Cent, quins tapissos, quin bé de déu. Hi ha algun forat, sobretot a les bancades del darrera. Falta gent jove. Et preguntes on és, i què fa –alguna cosa ha de ser– que no hi siguin. Potser és que, fet i fotut, tot plegat és massa jocfloralesc (coi d’adjectius, ara comences a entendre aquests usos que acaben adoptant les paraules per definir les… en fi…). L’alcalde seu, tots seuen. La fanfara calla. Quina politesse, la poesia! Quina sort, penses, d'haver tingut durant aquests deu dies tot el ventall de possibilitats: la poesia macarra, la de corbata, la dels baixos fons, la de terra endins, la de misticismes virolats, la que fuma, la que no, la que és elegant, la que bruteja, la que impressiona, la que fereix, la que fineix, la que val la pena. Tot n’és ple. L'alcalde, en Trias, pren la paraula:

“Barcelona aposta per ser capital de cultura i de coneixement”, el festival “amara de poesia tota la ciutat”, “aquest és un acte que fomenta el talent”.

Silvia Bel recita, sembla que hagi esdevingut una peça imprescindible en tot bon recital on calgui una recitaire de cap a peus. Diu el vers molt bé, sap comunicar, però "és molt millor fent de Rodoreda que recitant poemes", com ja va dir la Cronista de Pega. Potser sí, la Colometa li escau la mar de bé. Llegeix una breu selecció de l’anuari que en Joan Todó ha tingut la santa paciència d’escriure –i molt bé, per cert. Lectura recomanada, que fa de bon llegir i de bon pair. En sap, aquest paio. Ressonen versos d’António Ramos Rosa, Francesc Garriga, Albert Roig i Casasses. Trobes un encert que es reciti, en tota la reverberació possible de la transcendència, allò de “les dones totes de putes / i els hòmens a la cua per clavar-la ony sigui”. Oh, la grandeur de la Poesia! Les putes i els dies! Oh, la veritat que entra, de sobte, als grans temples, i com em ve al cap, com un tro, aquells versos de Joan Brossa que acabaven la sextina amb "No hi ha mans brutes si la salut penja / per dins; les ungles cauen en diumenge, / i fuig la barba, i viure val la pena". Tota subversió lúdica, però, queda tallada en sec per la irrupció d’en Jaume Ciurana, que comença citant els imperdibles Espriu i Raimon i prossegueix amb elogis a la feina feta:

“L’Ajuntament té un compromís amb la poesia i amb la literatura”, un compromís “amb la paraula i amb la llengua”. En més d’una setmana de poesia a la ciutat “hem tingut fins i tot” –sí, fins i tot!- “un campionat de Poetry Slam”. “Hem palpat la força dels poetes”.

Ai tu, forçuts i herculis. Fent bola, els poetes. Ens agrada molt que en Ciurana digui que s'està recuperant un arxiu sonor de Jacint Verdaguer on podrem sentir-lo amb la veu més clara, coses de la tecnologia. Magnífic aquest llaç que uneix dos móns: el fet és "el vincle entre tradició i modernitat que simbolitzen els Jocs Florals”. I allà, tot seguit, bo i dret, dispara en Pere Antoni Pons el veredicte del jurat, que diu que aquest any és Mestre en Gai Saber en Carles Hac Mor. Dietari del pic de l’estiu, es diu la criatura. El Mestre puja al púlpit, ja hi és, s’escura la gola, comença a llegir. Porta mitjons i camisa vermella, com d’habitud (és com la festa de no-aniversari, però ajustat als aspectes tonals: en aquest cas sempre és no-cap d’any, per allò del vermell, ja m'enteneu...). El discurs va ser força semblant a del dia abans, el dia que no va ser parra tanto. Més o menys (potser menys que més, ja em disculpareu) la cosa va anar així –tot seguit en teniu algunes fogonades en forma de còctel no-discursiu–: 

“Tothom és poeta i artista. No dic que tothom ho pot ser, dic que tothom ho és”, “Hegel va significar la mort d’una manera d’entendre l’art”, “voler ser avantguardista és un disbarat”, “als mestres se’ls ha de defenestrar”, “les tradicions cal assimilar-les per desempallegar-nos-en”, “la negació és un acte d’afirmació positiva”. Parapèmia! “El dogma és inherent al sentit”. “Tal com diuen al meu poble, lo pensar fa de curt”. “Les coses lletges i vulgars també són poètiques o parapèmiques, depèn de la mirada de qui les mira”, “qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra”. “És el batec del qual parla Dylan Thomas”. “Para-papààà!”

Carles Hac Mor deixa el lloc a Vinyet Panyella que, abans de passar el darrer torn de paraula altre cop a l’alcalde, parlarà del llibre i de l’autor. Una exposició extensa, feta amb seny i també amb cor (“l’escriure extrem, que és com dir el viure extrem”). Ara ja sabem que el llibre és un “soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes prou ampli que mostra bona part del paisatge”. Panyella anuncia que l’antipoeta s’ha cansat de ser anti i ara és infrapoeta, si és que es fa dir d’alguna manera, ja que “defuig qualsevol mena de classificació” i és un “militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc”, tal com deia l’Antoni Clapés. “Res és transcendent en la poesia de Carles Hac Mor. Es tracta d’escriure sense escriure res”. La contradicció, la CONTRA-DICCIÓ, tal com remarca Vinyet Panyella amb l’elegància de sempre. Un text rigorós i ple de vitalitat que acabarà emocionant el poeta. I ara sí, ja no hi ha temps per res més. En Trias, l’alcalde, toca diana. La fanfara interpreta Els Segadors. Un poeta que seu al meu costat em pregunta si no havia vingut mai, que sempre ho fan. Tothom dret. Em fixo, però, que ningú no es posa el palmell de la mà al cor, com fan els groupies de l’aferrament nacional a d’altres contrades (o aquí també ho fan?). Tampoc ningú alça el puny, o fa allò d’alçar-lo amb quatre dits estirats cel amunt. Potser és que això no toca. El xou s’acaba, nois. Potser sí que caldria agitar-ho tot, canviar-ho, remoure-ho d’alguna manera. Que així no n’hi ha prou, que tenim set. Que tot està per fer i tot és punible!

En Debades va a l’Ateneu

En Debades s’havia entestat en descobrir si el gag de Polònia de Pere Gimferrer tenia res a veure amb la realitat. És prosa dura i col·loquialisme, en Debades, va anar a la pública, ve d’aquest món de pagès poligoner i a l’estiu no li van pagar cap curs de res a l’estranger. Així que va decidir anar a l’Ateneu Barcelonès, on Gimferrer participava en un “diàleg obert” –que són trempats els títols d’aquests sectors, oi? – amb Antoni Marí, un altre home cultíssim, moderat per Eduard Escoffet, codirector del festival. Molt potent tot literàriament. En Debades ens ho explica, de forma subreptícia i amb els tics que ja li coneixem, que aquests dies de BCN Poesia se li han anat disparant. No en feu cabal:

“Diverses conclusions, molt d’enunciat, que si no farem tard als Jocs Florals d’avui, al Saló de Cent. I hem quedat que hi serem i que després acabarem la festa amb l’Albert Pla i en Roger Mas i qui vulgui venir, casum l’os pedrer, que ja s’acaba el festival, que vingui, que tot això ha estat més ràpid que un somni humit d’una nit d’estiu, cagum la puta d’oros.

Pere Gimferrer s’assembla molt al seu gag, té una forma de parlar com empassadissa de saliva i un posat còmic que hagueres volgut que xerrés més i tenir-lo més estona i desimbolt en escena, cagum la puta d’oros. Sembla que en sap molt, casum l’os pedrer. Còmic que la sap llarga, també, de vasta cultura, que invita horitzons. Gimferrer, com qui no vol la cosa, les va dient: “l’home d’una sola llengua és com l’home d’un sol llibre” (ho aplica també per qui només llegeix en anglès o francès); “la majoria d’edicions literàries (he apuntat edicions, cagum la puta d’oros, però com que és xafallós, crec que més aviat ha dit “tradicions”) no són autosuficients encara que els seus parlants ho creguin”. Un moment per emmarcar: Gimferrer dient “improssificable”.

En el concurs dels literats elevats més avorrits i de discurs dens que avança i es recargola, enderiats i complaguts en una determinada densitat de melic encimbellat, i jo no sé si ell se n’adona però a estones aconsegueix ser inintel·ligible encara que potser diu grans coses, en aquest hipotètic concurs, dic, Antoni Marí hi tindria lloc assegurat.

Primeres conclusions: Si no dius que la tradició literària catalana no omple les teves necessitats i que per això et sents molt més proper a d’altres tradicions com T.S. Eliot, els simbolistes francesos i els romàntics alemanys (han de ser aquests), si no dius ben bé això i així i hi afegeixes una distància d’ivori de tot, no ets ningú. L’heterogeneïtat sembla que aquí no hi pugui ser i hagis de triar entre el pare i la mare. De la tradició catalana digues sols, què sé jo, en Gabriel Ferrater per lloar que era capaç de traduir el polonès.

Un altre moment per emmarcar: el noi del públic que pregunta què s’ha de fer, com s’ha de fer per poder publicar una primera novel·la, que ja que hi som posats, ell en té una de feta, que ha estat a l’escola de l’escriptura de l’Ateneu...Una altra conclusió darrera: hi ha micromóns literaris que ni trepitgen l’asfalt de la realitat, d’una miiiiiiiiica de realitat, casum l’os pedrer, i que mai dirien ni cagum la puta d’oros ni casum l’os pedrer.

S’agraeix. “Textures”, de Mireia Calafell

Rodó, punyent, emotiu, embolcallador, creïble: cadascú fent el seu paper, tot ben travat, gairebé tot en el punt just. La Cronista de Pega va sortir així després d’haver tocat les “Textures” de Mireia Calafell, al teatre del CCCB. La sensació que quan es fan recitals ben treballats, ambiciosos des del punt de vista de la barreja d’elements que plantegen però delicadament recosits, s’agraeix. I ahir, després de sortir mig atordida de l’Ateneu Barcelonès, la Cronista de Pega va agrair la feina de Calafell (poeta de recitar nítid, sense sobreactuacions ni escarafalls sentimentals innecessaris).

Mireia Calafell hi va recitar poemes dels seus llibres Poètiques del cos, Costures i alguns d’inèdits i, també, espigolats entremig, una tria d’altres poetes –dones– que estima, una tradició literària on s’alinia: Felícia Fuster, Mireia Vidal-Conte, Maria-Mercè Marçal, Gemma Gorga, Cèlia Sànchez-Mustich... La Cronista de Pega també va agrair la música de Miguel Marín (piano, ginys electrònics...), altament sensitiva, que agombolava perfectament la poètica sobre l’escenari, que s’hi fonia. El mateix que els muntatges de vídeo de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker: 4 pantalles petites repartides per l’escenari i una de més gran projectaven unes imatges -així en general a cada volta sorprenents- que dansaven amb la poesia i la música, impactants, i que feien de darrera baula que tancava el cercle i submergia l’espectador, de totes totes, en el muntatge.


Posats a trobar-hi pros: la forma d’acabar el recital –amb un poema sobre els “indignats” de fa un any– va semblar trencar massa l’atmosfera més sensitiva, a flor de pell, d’experiència vital personal que havia creat fins aleshores; també algun preàmbul massa llarg d'avantsala a algun poema havia provocat un cert esqueix. Però fos com fos, una poètica de conjunt es va imposar: “això és el dejà vu de cada matí”, “si visqués al desè tindria el doble de temps per reinventar-me”, “abandonar és pitjor que desconèixer”, “sabent que l’escalfor d’un cos dormint et fa de boia.”