Mireia Calafell hi va recitar poemes dels seus llibres Poètiques del cos, Costures i alguns d’inèdits i, també, espigolats entremig, una tria d’altres poetes –dones– que estima, una tradició literària on s’alinia: Felícia Fuster, Mireia Vidal-Conte, Maria-Mercè Marçal, Gemma Gorga, Cèlia Sànchez-Mustich... La Cronista de Pega també va agrair la música de Miguel Marín (piano, ginys electrònics...), altament sensitiva, que agombolava perfectament la poètica sobre l’escenari, que s’hi fonia. El mateix que els muntatges de vídeo de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker: 4 pantalles petites repartides per l’escenari i una de més gran projectaven unes imatges -així en general a cada volta sorprenents- que dansaven amb la poesia i la música, impactants, i que feien de darrera baula que tancava el cercle i submergia l’espectador, de totes totes, en el muntatge.
Posats a trobar-hi pros: la forma d’acabar el recital –amb un poema sobre els “indignats” de fa un any– va semblar trencar massa l’atmosfera més sensitiva, a flor de pell, d’experiència vital personal que havia creat fins aleshores; també algun preàmbul massa llarg d'avantsala a algun poema havia provocat un cert esqueix. Però fos com fos, una poètica de conjunt es va imposar: “això és el dejà vu de cada matí”, “si visqués al desè tindria el doble de temps per reinventar-me”, “abandonar és pitjor que desconèixer”, “sabent que l’escalfor d’un cos dormint et fa de boia.”
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada