Mónica Valenciano

El Mercat de les Flors, espai de dansa, va acollir ahir al vespre l’actuació de Mónica Valenciano, ballarina i escriptora, que ja havíem tingut ocasió de tastar la Nit de Poesia al Palau de la Música. Em va sobtar que a penes hi hagués públic del món de la dansa i que la sala no estigués plena a vessar. “Impregnaciones de la srta. nieve y guitarra” s’ho mereixia. Es tracta d’una proposta d’hibridació de llenguatges i en aquest tipus de propostes de vegades  pot més la por que la curiositat.

A l’escenari, tres cadires de jardí amb tela ratllada de colors i quatre de metàl·liques grises com les dels espectadors. La gent xerra, és l’hora però Mónica Valenciano no apareix a l’escenari. Martí Sales, codirector del festival, em fa notar que està asseguda a primera fila, camuflada entre el públic. Es gira i ens mira. Es torna a girar, ens mira i diu “Empieza!”, però no ho ha dit prou fort i hi ha gent que encara parla. Ho torna a dir i ara sembla que uns quants callen i, finalment s’aixeca i ho diu encara dues vegades, amb més força, i es fa el silenci.

Agafa la cadira on estava asseguda i l’enlaira. Camina molt a prop de la primera fila. Ulls esbatanats, buscant el contacte visual amb el públic. Hi ha el paper tissú, suau, que du agafat a la roba i que es mou gràcil amb ella. I hi ha el paper d’alt gramatge, rígid, en una pila. Balbuceja sons, cap paraula intel·ligible i es mou per l’escenari, seu en una de les cadires i agafa la pila de paper gruixut, i va tirant els fulls per terra. Hi ha el gest petit i el cop de força, fins que llança tots els fulls, que dibuixen una mena de camí caòtic de rajoles blanques damunt el terra negre. 

A poc a poc va agafant més protagonisme la paraula: “Viva la virgen!”, “Viva la virgen del gato!”, “Viva la virgen del tránsito! Yo la vi” i desgrana petites narracions: “Y cogió la barra de pan y le pegó: paaa!”, “Canta, canta”, “Vamos a practicar, a ver si nos ponemos de acuerdo”, “La sonrisa de una rana”. De vegades sembla una nena curiosa, d’altres una dona innocent com la Giulietta Masina de La strada, i d’altres, una dona rebel. Es mou a batzegades, l’atzar va amb ella. Ha deixat el titubeig inicial.

 

“Me voy a dar un paseo y a pensar”. I se’n va passejant cap al fons de l’escenari, obre la cortina i fa com que hi entra, però en surt immediatament. Les llums es fan més tènues, l’ambient més íntim i comença a sonar una música de violí i baix. Mónica Valenciano balla, immensa, ocupant tot l’escenari. Té un gest de braços i mans bellíssim. Ara acompanyen al violí i al baix un taral·leig suau i una piuladissa d’ocells, que es va posant en primer pla.

“Prolongaciones y desplazamientos. Y el silencio salpicando. Eso”. Demana a una noia que li llegeixi un dels fulls per saber què ve a continuació. I la noia llegeix. Demana una veu masculina per llegir un altre full i “lo que salga es lo que toque”. El noi no llegeix. “Continua este pensamiento, pero ahora a diferentes velocidades, tararearlo. “Registrando todo el verde que hay”. Som en un jardí?  I mentre diu el text va construint figures –cases, castells, espais- amb els papers gruixuts. “Está todo el espacio lleno de líneas. Y de acentos, comas, entreparéntesis... Y el pliegue”. “Lanza una carta! Desde dentro!” “Desde un ángulo de la luna vamos a escribir cartas de amor a todo el mundo”.

Mónica Valenciano balla i escriu, i tant li fa l’eina. Pot ballar amb el cos i amb el llenguatge, pot escriure amb el llenguatge i ho pot fer amb el cos. Dansa i verb són fragmentats, improvisats, juganers. En acabar, tots els espectadors vam ocupar l’escenari encuriosits pel continguts dels papers: dibuixos, taques, textos i desplaçaments.