En
saltar de l’escenari al mig del públic i fer els prolegòmens sincopats,
absurds, sense sentit d’una conferència que mai començaria, Mónica Valenciano
(Las Palmas de Gran Canaria,1961) va suscitar aquella mitja rialla: sorpresa,
consternació, alguns que no sabien si riure, d’altres que reien com entenent
més que ningú la no-conferència en forma d’improvisació xalada. “Y quién
inventó la campana? Quién la inventó?”. “La anatomía de una sirena, rota, puta,
de la mano de Dios, cantada”. Al capdamunt del Palau, va albirar uns espècimens
disfressats com de tribu urbana (no sé quina), que reien sorollosament, com
exhibint que reien sabent amb precisió i profunditat de què reien. De primer, la
Cronista de Pega va tenir la impressió que la Mónica Valenciano la deixava més aviat
indiferent; ara que ha repassat notes, han passat hores i ja no té a la vista
la tribu urbana, sembla que li hagi fet gràcia. “Aquello que le permite estar
ocupado mientras estás haciendo otra cosa”. “Itinerario de una canción
laberinto”. Això sí, almenys amb Mónica Valenciano es va deixar de seguir al peu de la lletra, com
alumnes aplicats tant si el poeta era d’aquí o d’allà, el llibret amb
els textos.
El
puertorriqueny empeltat de novairorquès, Urayoán Noel (San Juan, 1976) va
provocar rialletes empeltades d’una musicalitat que en ocasions l’acompanyava
amb el seu “coroporocoroporo”. Proposta particular que bressolava i mixturava
puertorriqueny i anglès, anava i venia com estenent i fent evident aquest
empelt: “los días porosos / por us / por U.S. / porous us / pour us a stiff
one...”, un recital de petites peces que s’anaven transmutant i que, amb aire
juganer, mostraven impúdicament, en el fons amb una certa cruesa, també amb una
reiteració feixuga, les ramificacions d’aquest empelt.
Però quan
els somriures van ser més inintel·ligibles per la Cronista de Pega que hi
buscava un lligam lògic van ser amb el recital de Manuel Forcano (Barcelona,
1969): una tria de poemes abastament amorosa i la companyia constant del piano
–va ser l’únic– van donar a la seva poesia una palada de sucre de més. Passa que fins i tot amb peces més obertament crues, una part del Palau esmussava un visible
i estrany somriure, que devia voler ser còmplice, però que feia un efecte de
cosa simpàtica. “Què és el desig / que m’ha fet rosegar els pinyols de les
olives / del seu plat?” Però de què riuen, ara?
Quatre
dades més de caràcter bàsicament informatiu perquè la Cronista de Pega té alguns
tics de picapedrera que li requen: la Nit al Palau va passar prou bé, amb un
dinamisme aconseguit, cada figura poètica, per diferent i més o menys atraient
que resultés, va aconseguir crear i disposar del seu espai, sense que un fos
menjat per l’altre; les cortines –Agustí Fernández al piano, el joc epilèptic
de llums i els dos vídeomuntatges obra de Frederic Amat (un de J.V. Foix i l’altre
de Paco Ibáñez dient Tomás Iriarte)– donaven velocitat, que ja estava bé.
El
fum de videoclip dels vuitanta que de tant en tant bufaven sobre
l’escenari, qui sap si com a metàfora dels dubtes eterns, d’aquella depressió
general que dèiem a l’inici (el fum sempre dóna un joc fàcil, ja ho veuen), va
quedar del tot dissipat amb el final: al cap de gairebé dues hores
d’espectacle, la cirereta, la gran descoberta: Mark Strand, un canadenc del
1934, mans a la butxaca, aire de dandi autèntic, un punt desmenjat però punyent, tant escèptic com potent; amb els seus poemes en prosa, es va posar la Cronista de Pega –i diria que bona part del
Palau– a la butxaca. Sembla mentida que encara no el puguem llegir traduït. Les
nou peces recollides en el llibret editat per a l’ocasió són imperdibles. Sols
alguns títols ja fan salivar: “Sala d’urgències al capvespre”, “Testicles
d’ensomni, vagines esvaïdes”, “L’assistent social i el mico”...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada