dimecres, 18 de maig del 2011

La poesia catalana ha mort: visca el rei!

Conferències i sobretaules (III) Jordi Galves, De com ens quedarem sense poesia catalana

Diuen que la mort no entusiasma gaire els éssers humans. El crític i medievalista Jordi Galves ens convoca a la Biblioteca de Catalunya, on presenta una conferència sobre la degradació i l’agonia de la poesia catalana (altrament dita Prognosi del col·lapse i la mort). Amb això de la mort, en literatura, no pots fer com Epicur, que se’n fotia del traspàs de l’ànima adduint el fet que som incapaços de ser-hi mai, quan passa. En Galves diu que la literatura catalana, o més aviat la llengua catalana, corre un seriós perill de mort. I el problema és que, un cop finida, nosaltres no desapareixerem i haurem de fer-hi alguna cosa. El crític literari no només parla de literatura. Primordialment, cita Joan Solà i Quim Monzó per parlar de llengua: això del català pot acabar-se tard o d’hora. Uns escriptors com aquests, diu Galves, no poden formar part de la reflexió i la implementació de la llengua al país. “Les acadèmies de llengua del món estan formades per escriptors: la nostra, per lingüistes, que són uns grans tècnics però no necessàriament saben escriure ni una ratlla en català.” Comença la batalla.

De proves en dispara moltes: Catalunya produeix compulsivament llibres per a no ser llegits, no té un cànon literari establert (encara que sigui per esmenar-lo o, directament, per pixar-s’hi), es veu presa d’un fals avantguardisme i perd la clau que necessita tota bona literatura: una crítica que no només faci ressenyes, sinó que creï un corpus intel·lectual paral·lel al fet literari. Si els Noucentistes feien literatura, recorda, és perquè hi havia crítics com Xènius que els donaven trampolí. Galves troba a faltar crítics senyera com Ponç Puigdevall i suplements que no siguin mers aparadors publicitaris dels editors. Rellegint una carta de Rodoreda a Sales, ens esgarrifa amb l’actualitat de l’anàlisi cultural que fa l’escriptora del seu temps literari, on crítica amb l’acumulació de subvencions per part d’edicions 62 (que caldria anomenar Edicions del sable). A banda, ens recorda que –durant la dictadura– els llibres publicats a Catalunya en la nostra llengua conformaven un 20% del total, xifra que actualment ha caigut al 9%. Paral·lelament, mantenim un tiratge mitjà d’edicions en uns 500 exemplars, tot just com a l’any 36. Les xifres, realment, fan por...

Per Galves aquesta és la clau de volta del problema que pateix la literatura catalana: un monopoli estricte d’un sector públic que no fa bé la feina adequadament i que, encara pitjor, no deixa que emergeixi un sector privat amb iniciativa que esmeni els seus errors. Galves fa seu el clam de Marc Fumaroli a l’Estat Cultural; no es pot consentir que el govern acapari la vida cultural d’un país ni que mantingui sempiternament una literatura que camina amb crosses. També troba a faltar una política adequada de mecenatge: “Potser tenim algun Lluís XIV, però jo no trobo cap Lully entre nosaltres”. I toca un tema d’aquells que fa mal als pensadors del país: “Si bé exportem alguna coseta de narrativa, la presència de l’assaig català al món és nul·la: en altres paraules, les nostres idees no interessen a ningú en absolut.” El conferenciant encara guarda alguna perla per l’ensenyament públic: “Mentre a Süissa o a Itàlia dediquen 11 hores setmanals a l’estudi de la llengua, nosaltres en tenim 2.” Galves torna a llegir Rodoreda, en una carta a Sales, on també critica la nefasta política de les lectures obligatòries a l’institut. Obligant a llegir, diu, no anem enlloc.

Davant d’aquest panorama, un bonhomiós assistent, pregunta: I què podem fer? Galves respon sorneguer: “No ho sé, però primer cal interioritzar que les coses són així, que per anar a Girona estem agafant la carretera per dirigir-nos a Reus. No podem escriure, com així fa Lluís-Anton Baulenas, que si el català mor podem imaginar un món on encara es parli amb normalitat: això és un trastorn psiquiàtric.” Sortim de la Biblioteca amb una certa i lògica sensació de desànim. Mentre la literatura catalana desapareix, veig entrar i sortir gent de les sales de lectura: saben que estudien una llengua literàriament tocada de mort? Realment, què podem fer? En els seus últims mots, i amb un to més aviat enigmàtic, Galves refusa la política de subvencions i ens recorda que la literatura sempre ha estat feta per gent que tenia temps lliure. “No oblideu que la literatura catalana la van començar a fer els reis, que tenien moltes hores per perdre i dictaven cròniques.” Mentre camino pel carrer Hospital, penso en qui deu ser el nostre Xènius, i on podríem trobar un Lully entre els nostres poetes i, de sobte, dirigint-me a la plaça del Rei per sentir els versos d’en Casasses, em consolo sabent que si més no ja tinc títol per la crònica...

Bernat Dedéu

2 comentaris:

  1. No penso que Galves sigui l'adequat per a parlar d'això.. El títol em sembla una provocació,només.. No cap realitat. És una manera de generar.se publicitat i autobombo. En l´únic que li dono la raó és en la qüestió dels crítics i d'en Puigdevall ( que precisament no és que sigui especialista en poesia...) Potser el zombi sigui el Galves... El que ha mort no és pas la poesia catalana... Només cal mirar entorn, de poesia n'hi ha un munt.. Poetes excelsos.. en tota la història de la literatura quants n'arriben a haver...?? Faci-s'ho mirar el sr. Galves. De reis i de déus, aquest país n'ha tingut pocs. Salut!

    ResponElimina