dijous, 10 maig de 2012

El volum dels mots

Ahir vaig assistir a dos dels actes poètics programats a Barcelona Poesia que posen l’accent en els vincles entre poesia i art. Primer, al Macba, “El volum dels mots”, amb Benet Rossell, Caroline Bergvall i Víctor Sunyol. I, més tard, a La Capella, amb el projecte “Claresil 2012 mg” i les intervencions d’Aggtelek, R. Marcos Mota i Lobregat Balaguer (d'aquest, en parlaré en un altre post).

Benet Rossell va presentar una acció poètica cinematogràfica -“Allons enfants de la movie!”- preparada expressament per a Barcelona Poesia, que va tenir molt de ritual religiós. Per començar, a la planta baixa del Macba, la ressonància i l’alçada de l’edifici, dotaven l’espai d’un aire eclesial. Rossell va pujar dalt l’escenari i es va col·locar darrere la taula-altar, on va procedir a l’obertura d’una capsa plana, rodona i vermella (com les llaunes que s’usen per guardar els rotllos de pel·lícula cinematogràfica). Rossell en va extreure un petit paquet, el va desembolicar, ens en va mostrar el contingut, alçant-lo: una copeta-calze a l’interior de la qual hi havia un fragment de pel·lícula cinematogràfica de 16mm –el pa, el vi, l’hòstia-, la va deixar curosament damunt la taula i va llegir el text escrit en el paper que l’embolicava. A continuació va arrugar el paper i el va tirar a terra. Va repetir aquesta acció fins a dotze vegades, amb un intermedi després de la sisena, que va anunciar com “una mitja part de 24 fotogrames”, en què va llançar tires de 24 fotogrames de pel·lícula a l’aire, entonant la melodia “Allons enfants de la movie!”. Tot seguit, va reprendre la desembolicamenta de les sis copes restants que contenien fragments fílmics en diversos formats (16mm, 35mm, súper-8…) i va tornar a llegir amb fermesa, buscant la mirada dels assistents, els textos, que descrivien les imatges revelades als fragments de pel·lícula de cada copa. Per acabar, va tornar a llançar trossos de pel·lícula cap al públic i va oferir-nos, ara des de la copa càrnia de les seves mans, retalls de film, que vam agafar delicadament, com qui va a combregar.


A continuació, Caroline Bergvall va intervenir en un registre força diferent del de la nit anterior al Palau de la Música, on havia dit poemes en un flux verbal que lliscava entre tres llengües –noruec, francés i anglès- amb la naturalitat de qui les usa sense esforç, de qui li són llengües mare, en un contínuum fluid i harmònic, teixint conceptes al voltant del cos, la identitat i el llenguatge. Ahir, al Macba, va triar l’anglès i va dir quatre poemes amb sintaxi sincopada, en dos dels quals tot eren noms i adjectius, sense verbs ni connectors, com en el titulat “Roberta Flack can clean your soul – out!” (el podeu escoltar, amb molts altres, a http://writing.upenn.edu/pennsound/x/Bergvall.php). Ritme, ritme, ritme, embranzida i final gairebé cantat. Em deleixo per conèixer més aquesta poeta.


Per tancar el tríptic, Víctor Sunyol, ben acompanyat al saxo per Pere Nores, caratapat amb màscara veneciana vermella, va oferir-nos possibilitats de dir el llenguatge desfent-lo, buidant-lo i, al contrari que Bergvall, usant gairebé només adverbis, conjuncions i preposicions que, dits així com els diu, amb silencis que podem omplir de significats, prenen una dimensió tremendament augmentada, voluptuosa i sobreeixida. En acabar, Sunyol em va dir que amb aquest text -que du per títol Quest- plegava de cercar en aquesta línia de silencis que fa temps que cerca. En arribar a casa vaig buscar si la paraula “quest” existia en català. Sí. Són els senyals del pas d’un animal o d’una persona per un lloc. Sunyol els ha deixat ben visibles, i ara caminarà per un altre viarany de la cerca contínua en què està immers.


Ressonància àmplia. Tríptic excels.

Lis Costa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada