Però que bèstia!

La Cronista de Pega comença aquesta crònica amb la certesa íntima que quedarà curta, que serà pelut abastar amb paraules la immensitat, la cosa extraordinària, la poderosa poesia, els esquinços, impactes i ullades que van tenir lloc en aquell vespre memorable a la Poderosa. S’hi citaven dos poetes tan diferents com portentosos, tan especials com sorprenents, en algun moment tan antagònics: Perejaume, amb les seves Pagèsiques, aquella figura de crinera enèrgica que li dóna un aire del gall més inquiet de la terra, basculant entre les arts plàstiques, la literatura, la terra, sempre connectat a la terra; camí de la Poderosa, en Forns va llançar una de les seves frases torpede (“Perejaume és dels pocs que aguanta l’adjectiu tel·lúric”, tan gastat, tan que serveix per tot, doncs sí, tenia raó, Perejaume és tot poesia orgànica i tel·lúrica); i al seu costat, Chantal Maillard, amb Bélgica i una mica d’Hilos (vaig clissar un espectador en duia un exemplar) punyent des del primer gest, des del primer vers, fràgil i tenaç, la seducció de la ferida oberta. Perejaume, a l’inici, l’havia definit amb exactitud esfereïdora: “som dos llocs de naturalesa molt diversa, jo sóc molt allocat, ella més esllavissada de terres”. I fos com fos, va ser començar-los a sentir i que tots comencéssim a sentir un gran moviment de terres.

Un impacte absolut, el vespre a la Poderosa, espai que els mateixos poetes havien triat com un lloc més acollidor que un altre de més grandiloqüent o institucional. Va quedar molta gent fora. A les escales, cua; la Cronista de Pega va avançar com va poder, de bracet de l’Ensems, mentre algú no es creia que vinguessin a fer una crònica. En Debades ja era dins de feia estona. I tota aquella gent allà congregada va guardar un silenci espaterrant, respecte suprem cap a l’obra de Perejaume i Maillard. Es diria una atmosfera màgica, embruixada si no fos perquè aquests dos adjectius també són gastats. Perejaume i Maillard estaven voltats de públic a davant i darrere i un costat, els dos il·luminats i asseguts al voltant d’una taula senzilla. Aquella nit, a la Cronista de Pega li va semblar que es reconciliava una mica amb la humanitat. L’Ensems i en Debades, amb la Poderosa i amb la humanitat. Un piulada al twitter d’una noia, Roser Sebastià, concentrava aquesta textura que s’estenia en l’ambient: “No podem entrar a la Poderosa per sentir Perejaume per massa públic. Sap greu, però és bon símptoma que la poesia faci cues”.

La nit va començar amb un vídeo amb imatges d’aigua i foc, així tota l’estona, aigua i foc, aigua i foc, aigua i foc, sense fer-se mal ni molestar-se l’un a l’altre, i tot seguit Maillard va llegir un poema, escaient, del foc, i després va ser el torn de Perejaume, lectura sense canvis tonals, text, terra, paraules, gruix, text, terra, paraules, gruix...Perejaume: “les grans maquinàries de relació amb el món cada vegada ens el fan fer més llunyà”; “llogarrets, llogarrots, llogarrassos”, “en diem terres abandonades i és això, en el sentit de la transhumància i és bèstia”; “de com calles, tu vols que te’n digui res?”; “paratges d’una duresa cranial”, les muntanyes que ballen, tota la terra congregada, plena de vigor i significat...Si l’inici era una mica esquitxat per algun so terrenal de la cisterna d’algun veí, ara el silenci s’imposava i deixava passar, com per eixamplar encara més aquell espai poètic, el so llunyà d’una gavina del Port (endolats pel tremp de l’instant, vam voler imaginar que era del Port).

Chantal Maillard, amb un llegir més connotat de sentiment, de sobreviure a la mudesa, d’esllavissar-se i tornar-se a omplir, feia lliscar els versos: “El dolor siempre se da en singular?”, “acaso el dolor de todo un pueblo será mayor que el de cada uno de sus individuos?”, “la mente segrega sentimientos, segrega hilos”, “las heces, lo más cálido de mi”, “si viniera una mujer ahora, con la espiga de luz de las matriarcas, debería sólo balbucir”....Una lectura –més que no pas recital, com apuntava des d’allà mateix la Lis Costa–, sense focs d’artificis, sense ni una mica de soroll. Lectura directa, torrencial, amb les més mínimes acotacions, les Paraules ens agullonaven, se’ns enduien.

La Cronista de Pega va acabar la llibreta, va omplir fulls i fulls de notes, avui tast torrencial també d’aquella immensitat. L’Ensems, a la seva edat ja poc impressionable per qualsevol collonada, va quedar com dislocat, amb la sensació que havia tingut al davant un parell de titans, que això ho recordaria, que aquella nit en aquell carreró estret del Raval més bullent quedava esculpida en lletres ben gruixudes en la seva memòria, per davant d’un grapat d’altres nits al Raval. En Debades, impactat pel que acaba de presenciar, només podia expressar una tirallonga sincopada i quasi rapera de “casum l’os pedrer, cagum la puta d’oros, casum l’os pedrer, cagum la puta d’oros, casum l’os pedrer, cagum la puta d’oros...!”. A la Cronista de Pega, per mirar d’abastar el que va ser tot allò, sols se li acut citar la prosa pètria i directa però eficaç, d’en Tortell Poltrona: “però què bèstia!”