"I quin buit, i quina feredat!". L’obsessió sota totes les formes

“Per una divina paradoxa, la tenebra és transparent i la llum és opaca”, 

Carles Cardó

No ha arribat a una hora, però el calfred encara hi és, com un rèptil immòbil, palplantat al mur. Gairebé una hora d’impossible parpelleig, d’alenada fosca i de vivesa flamejant. La impressió del text, en cru, i ressuscitat en la veu i la presència de Francesc Orella, és alguna cosa similar al knock out del púgil. Com si l’alè que prové de l’opacitat dels temps clavés un ganxo d’esquerra a Joe Frazier i caigués al terra de Manila. Com si encara hi fos, en l’aire, la corba del cop. Com si els mots ressonessin a les teves cavernes. La tria que ha fet Maria Bohigas és d’una precisió brutal en l'impacte.

“Em són més familiars Les mil i una nits que la Barcelona d’ara”

El silenci només s’esqueixa, i com si no gosés, amb la remor de la jovenalla de la Placeta Ramon Amadeu -aquest esplèndid oasi que viu apartat del bullici epicèntric- i confegeix un to de veracitat a les paraules. El silenci és l’ordre que escapa del caos, la realitat que se les empesca per viure fora del sistema establert, com la plaça mateixa, com els racons d’una certa llibertat volguda que encara hi ha a Barcelona, mentre l’Orella diu un “sense regles no hi hauria joc” que ressona tan cert com la mediocritat que alena el buit de la modernor. “En aquest món sempre guanyaran els partidaris del soroll, ja que els del silenci, per definició, callem”. Però no hi ha treva, el col·loqui dels canons ens esmicola. “Davant nostre, tot mur i tota llar s’enfonsen”.

“Com una droga”

Ja no hi haurà manera d’esquivar el xoc, et dius. L’in crescendo cronològic és droga dura, com la conquesta barbitúrica que van ser els mots de Màrius Torres, “em refugio a la teva poesia com una droga”. La correspondència entre Sales i Torres és aquest mur que s’alça davant nostre. És el mur on sembla que ens estimbaren sense remei, el mur on l’Orella diu la lletra i on tots acabarem fets miques. “No em puc treure del cap el meu germà Josep”. Ho va deixar escrit el dia de la mort d’en Josep Sales. “On van els morts?”.

“En últim terme, res no té nom i tota paraula és una profanació”

El silenci, ara, ja és metzina. La Pregària d'un descregut sona letal, mentre el fat fa que soni un crit d’ocell, escardalenc. Molt oportú, aquest Déu que perdona totes les faltes, excepte les d'estil, que juga, precisament ara que s'esqueixa l'oració, a tirar els daus. Ell ho sabia, que era moment de confegir el millor so ambiental que aquest atrezzo, tan nu d'artifici, demanava. No fa ni una hora que has començat a estimbar-te. Has volgut deixar-te arrossegar per la vivesa de la veu ressuscitada, i el mur és l’única certesa que en resta. Com el buit després de l'explosió, com el corc que viu a les cavernes del temps.

(...)
L'Arreu, l'Enlloc o el Qui Sap Ón
no em són més estrangers que el Temps i que la Vida.
I em pren com un desig de plorar d'amagat
-igual que un nen esgarriat
en un bosc tenebrós, absurd, sense sortida-
I tan estranya sento la meva pròpia vida!
I quin buit, i quina feredat!
Per què cap veu, cap veu d'enllà del gual no em crida?