Anem a pams. El conill, ja esbocinat, fa xup-xup a la cassola mentre anem entrant a la sala, pràcticament plena. Cares d'incredulitat entre els fidels que assisteixen a la litúrgia -no massa devots, encara-, que no s’acaben de creure que aquell conill que rosseja acabarà servit al plat. L’espectacle vol acció, i d’això es tracta: direm els salms, cul amunt, cul avall, a la minúscula i allargassada sala d’operacions culinàries Leopoldo Fregoli de La Seca-Espai Brossa. La Missa Pagesa, escenificada i cuinada per Nozomi 700 Teatre, és un cop de puny al conill i a la fe, si és que n'hi ha d'haver, de fe.
La pau. Ho diu el capellà de la fogonada, "la picada -sempre que es pugui, òbviament, amb mà de morter-, és el més important de la cuina catalana". Quanta raó, i quanta raó, també, la senyora que diu, sense rubor, que cadascú cuina el conill a la seva manera. “Fa falta molta fe / n’aquesta vida”. I d’això es tracta, coi, de fe, d'enaltir els esperits i d'adorar la condició divina com si parléssim d'una creació terrenal, amb tota la brutícia, la lletjor i la crosta. És així com ens donem la pau, besos i abraçades furtives que evidencien que tots som una mica estranys. Uns i altres.
La comunió és digna d’elogi. Els oficiants tenen bona mà, a més de bona dicció. El conill que resulta de la convulsió és excel·lent, per llepar-se’n els dits –que ens llepem amb ganes i fruïció-. El trasbals de la commoció declamatòria ens ha llegat un cant a la vida nua, la que camina pels marges de la bonhomia, la que no té floritura, la que escapça les anomalies socials a base de versos. Una rotllana evidencia la fi de l'espectacle en la unió dels acòlits a la fe perversa d’aquests cants. Anem, doncs.
La missa. Feligresos tots, acceptem el ritual i ens avesem a l’ora pro nobis de l’excelsitud pútrida que ens regira l’entranya. Els fogons escalfen parts esbocinades del conill, però també del nostre cos, perquè és inevitable no deixar-se ultratjar per la contundència d’allò dit, d’allò que furga i furga, d’allò que els versos sulfúrics de la Dolors Miquel posen, violentament, en primer pla.
La pau. Ho diu el capellà de la fogonada, "la picada -sempre que es pugui, òbviament, amb mà de morter-, és el més important de la cuina catalana". Quanta raó, i quanta raó, també, la senyora que diu, sense rubor, que cadascú cuina el conill a la seva manera. “Fa falta molta fe / n’aquesta vida”. I d’això es tracta, coi, de fe, d'enaltir els esperits i d'adorar la condició divina com si parléssim d'una creació terrenal, amb tota la brutícia, la lletjor i la crosta. És així com ens donem la pau, besos i abraçades furtives que evidencien que tots som una mica estranys. Uns i altres.
La comunió és digna d’elogi. Els oficiants tenen bona mà, a més de bona dicció. El conill que resulta de la convulsió és excel·lent, per llepar-se’n els dits –que ens llepem amb ganes i fruïció-. El trasbals de la commoció declamatòria ens ha llegat un cant a la vida nua, la que camina pels marges de la bonhomia, la que no té floritura, la que escapça les anomalies socials a base de versos. Una rotllana evidencia la fi de l'espectacle en la unió dels acòlits a la fe perversa d’aquests cants. Anem, doncs.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada