El lloc imaginari

21:35h. Terrassa del restaurant del Museu 

Falta poc per començar el recital que clourà aquest Homenatge a Josefa Contijoch. Poca estona abans, un Lluís Solà pletòric acabava de dir que la poesia és aquell viatge que es fa cap “el lloc”, i que, indefugiblement, hem d’implicar-hi la imaginació. Ho diu, sense opció a la discòrdia, amb un maridatge estranyament anàrquic entre el to de veu i el gest. El lloc imaginari. La remor que ressona, encara, a través de les veus de la taula rodona en fa desitjar més, de llocs, de gestos i de sacseigs. El lloc i l’epicentre on conflueixen estralls d’una vida. L’escalf, que dèiem, de la inundació dels mots. És un lloc extraordinari per fer-hi un recital com aquest, sento a dir. Una copa fa baixar, gola avall, algunes de les qüestions que escapen amb la poesia. Mira, es pot veure l’alineació perfecta de l’arc que dibuixa Venus, Saturn i Mart, diu en Carles Duarte. Allò és la Mercè, imponent, davant de nosaltres, diu la Núria Martínez Vernis. Sense adonar-nos-en, entre mos i copa de cava -coses dels museus, deu ser- van pujant les veus de l'espectacle a l’escenari. Músics i poetes s’encavallen, canten, reciten -alguns-, beuen i escolten. És una conxorxa, això de la poesia, diu un espectador que ens demana d’on hem tret la cervesa. Els homenatges haurien de ser tots així, en llocs imaginaris on hi hagi terrasses i abeuradors, on faci fresca i on també es noti, alhora, aquest escalf.