dimecres, 9 de maig de 2012

Pantalons amples (Nit al Palau, i III)


Ja els he dit que la Cronista de Pega tenia aquella nit la fixació de fixar-se en els guarniments. Tres de les quatre dones que van recitar duien pantalons amples. L’explicació? Segons el meu acompanyant al Palau, que insisteix que l’anomeni “Rosebud” però per donar-li un aire més mític li direm “El Puta, Rosebud!”, "és cosa del postfeminisme”. Té alguna importància més enllà de la tria estètica? És atribuïble a algun corrent literari? Diria que no, però en qualsevol cas, aquesta mena de nits també estan fetes de l’observació d’aquells detalls obsolets. O obsolescents. Per exemple, la Cronista de Pega va atènyer un home vestit de dona –sí, així de senzill–, i sense depil·lar, que semblava amb ganes d’entrar a la Nit del Palau. No va poder esbrinar quin era el seu poeta o la seva poeta preferit. També hi havia força gent del teatre, que, en veure’ls, sempre semblen diferents del que s’havia figurat: l’Àlex Rigola, més alt; en Pau Miró, més baix; en Roger Coma, igual...
I després hi va haver la qüestió dels accents, a mig camí de la tria estètica i el “diu-més-coses-del-que-sembla": la barreja d’accents, i la barreja com a concepte, va travessar, més que mai, l'escenari. Ja ha anomenat el cas d’Urayoán Noel, que ballava entre el “son” puertorriqueny” i l’anglès d’una capital del món. Caroline Bergvall, d’origen franconoruega i resident a Londres, recitava en noruec, anglès i francès, cada vers saltironejava una llengua, amb el corresponent mareig de la Cronista de Pega. A aquesta simfonia variada l’acompanyaven les esses circulants dels canaris: Mónica Valenciano i Andrés Sánchez Robayna. Si fins i tot es va apuntar a la festa (dels accents) Blanca Llum Vidal que, amb el to berguedà de tancar certes vocals, va recitar els poemes turmentats de l’algeriana Hélène Cixous, que a darrera hora no va poder assistir al Palau.
A Sánchez Robayna (Las Palmas de Gran Canaria, 1952), solemne, majestàtic, profund, li va tocar recitar després del “coroporocoroporo” de Noel. La cosa podria haver resultat una veritable guitza, però el poeta, impertorbable, va fer la seva i en certs moments, va fer estremir. Com quan va recitar, canònicament, “María Zambrano, 1939”, bo i recordant que havia seguit “la comitiva” de l’exili per on van marxar Machado, Carles Riba o Joaquim Xirau. “És molt espanyol, en el sentit de quan ser espanyol molava”, opinava “El Puta, Rosebud!” per opinar. Sobre la taula, de nou, aquest equilibri entre la paraula dita i la paraula mateixa. I entremig, martellejant, una fragmentació de la llengua on uns quants poetes es van trobar. Deu ser com la fragmentació de la rialla, de l’estètica, del poema, de la ideologia...Aquests dies ho anirem veient. Com va dir Mónica Valenciano, “Recuerda...Empezamos!” 

1 comentari:

  1. Bravo! Ha estat tot un 'recuerda, empezamos ayer!'.
    (Diuen que 'El Puta, Rosebud' es va deixar veure després per un bar dels que encara deixen fumar quan baixen la persiana).

    ResponElimina