dilluns, 14 de maig de 2012

També la crueltat té la seva bellesa

Xavier Montoliu, Marc Romera, Francesc Parcerisas i les dues poetes romaneses, Svetlana Carstean i Ileana Malamcioiu, seuen rere la taula que hi ha a escena. 
Una breu estona de presentacions fa de preludi a l'embestida de la més jove de les dues, Svetlana Carstean (1969), que ara seu a la part frontal del minúscul escenari, al costat d'en Marc Romera. “Bon dia, treballadors! (…) tens molta calor, però has de treballar fins el final (…) i quan hi has arribat has assegut, i has reposat”. Svetlana té un to de baix continu que impacta, per l’esquinç que hi ha a la seva manera de dir els mots. I impacta perquè en la veu de Marc Romera sabem que també esquinça allò que diu. “Qui he estat jo?”. “Aquesta redempció no la puc escriure”. “Qui sóc jo?”. “S’ha escolat el temps en què cada nit somiava coses lletges”. “Sóc dona”. “Sóc una mare sense pietat”. “Sóc una dona, sovint lletja”. “El meu cos era una barca de paper”. “M’ha agradat ser flor de cargol de banc”. “Però qui fou primer: la flor o el cargol de banc?”. Sembla que plourà.

“També la crueltat té la seva bellesa” diu l’epíleg que tanca la primera tongada de duets poètics. La bellesa també aflora en una veu esmorteïda, en una veu viva malgrat les palades de sorra que s’hi ha tirat al damunt. El patiment, penso, també té la seva part de bellesa. I la Placeta de Ramon Amadeu veu com desfilen en boca dels poetes la cruesa i la sang, ganivets, cuixes, els colls encesos, el cos ple de desig cap a la seva presa. La seva estimada. “Em miro els homes, com claven el seu ganivet”. La lava s’escorre, encara bullent en el subsòl. “I a mi, m’heu estimat, oi?”, i la pregunta, llençada al cel de Barcelona, ressona com una imprecació. Les cuixes es tanquen, “com un dring tou i trist”. Però el ressò és massa fort, topa a banda i banda de les parets, fa emergir sons del micròfon, crea hipnotismes. “El teu somni”, Svetlana, “ho diu tot de tu”. I el cel, de cop, retruny. Sembla que sí, que potser plourà de veritat. El motor dels avions es confon amb algun tro que imagines, immediat. Un xàfec que s’afegirà al devessall de cada mot que ha dit l’Svetlana i que ha subratllat en Marc. Penses, en l'impàs que condueix cap a una altra poeta, que aquesta placeta és un dels descobriments escènics de la programació del festival. Ideal per a recitals de petit format, d’acolliment, d’embolcall. Ideal per mostrar el vers sense additius, sense farciments lumínics ni teles de colors. Nuesa agraïda que voldrà resistir els mals auguris del temps. 

En Xavier Montoliu fa de baula i posa en situació Ileana Malamcioiu (1940) que, abans de dir els poemes, vol dir algunes coses. “Els joves poetes ara escriuen sobre coses que eren tabú abans de la mort de Ceuscescu, com la sexualitat. Svetlana escriu més enllà de la moda i confesso que ja m’agradaria tenir la seva edat. El que jo llegiré, a diferència del que ha fet Svetlana, no pertany a un sol llibre, sinó que són poemes pertanyents a quaranta anys de trajectòria”. Svetlana respon, en una conversa en viu, a temps real, amb micros, amb càmeres, amb públic, amb cronistes. “Per a mi és tot un honor poder llegir a Barcelona al costat d’Ileana. Ens hem conegut aquí, i fa ja unes hores que anem juntes, però li vull dir que jo, quan vaig començar a llegir llibres de poesia als 16 anys, vaig començar, justament, amb els seus llibres. També vull dir que dedico la lectura al meu pare, mort fa tres setmanes”. El què ha llegit ho fa encara més dur. Malamcioiu respon, de nou. “Hi ha molts poetes que creuen que la poesia comença amb ells mateixos, i m’alegra saber que no és el cas d’Svetlana. En relació al què ha dit, començaré el recital amb un poema que vaig escriure, justament, als 16 anys, L’ocell decapitat”.

Un poema al qual segueix la contundència, la concisió, la potència dels símbols de L’ós, “que em deixi la forma femenina de serp cargolada al sòl”; de Desert, “creuarem el desert com el creua un camell (…) i veurem assedegats de la viva font (…) serem dos dromedaris cercant-se l’un a l’altre (…) el desert que travessem és l’únic camí nostre”; de Malson, “tota la ciutat anava de morts plena (…) No em puc queixar de fam, el meu menjar baixa del cel (…) Déu s’alimentarà de mi”. Ens adonem que la veu jove i la veu gran tenen moltes més coses en comú de les que es pensaven. Molta sang, molta carn. Molt d’ofec. “Miro la teva ànima despresa del cos. No està acostumada a anar sense vestimenta”. “En una espera pesada m’he enterrat (...) Senyor, que en són d’ingenus aquests àngels!”. Molt d’ofec en dues veus que són la vivesa contundent d’un temps i d’un país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada