Galtes de perdiu té tints de llibre singular i auguris d’un dels llibres de poemes destacats de debò del 2012. Acabat de publicar per Labreu Edicions, recull la poesia dels últims 25 anys d’Andreu Subirats, fins ara molt més oral i bregat en mil recitals que no pas fixat en paper. Avui a les nou del vespre les Galtes de perdiu i el recitar profund del tortosí pugen a l’escenari de la Virreina, acompanyats de Diego Burián (guitarra i trompeta) i Roger Blavia (percussió). Per anar fent boca, per anar ensumant les galtes i veu que gasta i el que podrem sentir aquest vespre, aquí reproduïm un fragment del pròleg, obra de Joan Todó (autor de l’Anuari Poètic d’enguany), que dóna bona idea de qui és i què cal saber de Subirats. Dels creadors d’“El Puta, Rosebud!”, arriba, gràcies a aquest pròleg todonià, “Escriu bé, el Puta!”:
“A banda d’evocar la coneixença, i tanmateix amistat, amb l’autor, un dels clixés més recurrents en la tasca de fer pròlegs –especialment quan es tracta de reculls amb un abast com el d’aquest–, és la queixa pel mal tracte, per la injusta recepció de l’obra del poeta del torn. Ho sap tothom: el país sobreïx de figures líriques de primera fila que no reben el reconeixement que es mereixen. Com tot ploramiqueig, aquest té l’inconvenient que, talment la broma de Pere amb el llop, s’autodestrueix; quan realment la queixa tindria sentit, el lector malfiat ja no se la creu. Després dels poetes que publiquen dos o tres llibres a l’any (queixosos que ningú en fa cas), dels poetes que han guanyat l’Ausiàs March (i es queixen que no han guanyat el Gabriel Ferrater), dels poetes que han guanyat el Gabriel Ferrater (i es queixen que no han guanyat els Jocs Florals) i dels poetes que ho han guanyat tot (i es queixen que cap editor ha invertit per publicar-los), o dels poetes que reben ressenyes elogioses a tort i a dret (però segueixen sent “invisibles”, “desconeguts”, “menystinguts”); després de tot això, remugar perquè el poeta que prologues ha hagut d’esperar vint anys per publicar el seu primer llibre seria excedir-se.
És gairebé una paradoxa: allà on un altre clixé per escriure pròlegs diu que a Catalunya es publica massa, de tal manera que sembla que tot es publica (fins al punt que hi ha gent convençuda que, si no has publicat res durant una temporada, és que no has escrit), hi ha un poeta que no publica gens. Que no ho aconsegueix. Un cas en el qual, finalment, gairebé cal crear una col·lecció de poesia per solucionar el problema. Aquest últim detall, però, ja indica de quina manera podem capgirar la queixa com si fos un mitjó: gràcies al fet que ningú volia editar aquesta poesia, existeix una col·lecció anomenada Alabatre. Encara faríem recular més la queixa si ens plantegéssim què significa realment aquest temps d’espera. És a dir, què vol dir en termes estrictament literaris, els de l’obra feta, tangible. El llibre que teniu a les mans, i que recull els poemes d’Andreu Subirats durant vint-i-cinc anys, no ve tant d’una rebequeria com d’una tenacitat. No és un ni un seguit d’experiments ni una filera de botifarres sortida d’una cadena de muntatge: és part d’una obra fent-se. I és el resultat d’una sedimentació, del pòsit i el solatge dels dies, de la depuració que la memòria realitza quan es gira cap a uns versos antics i s’adona que allò que determinava tal gir, tal imatge, no ha superat la prova. I ens ho estalvia als lectors. A les “Notes de roberia” que complementaven el seu primer llibre, Subirats feia referència al temps que l’havia ajudat “a llimar-los i a concloure’l”, contra tota precipitació. Potser per això, tota una àrea de lèxic, en aquests poemes, passa per la “morralla”, pel “boll”, pels “remostrons”; per l’activitat (pròpia de pagesos i pescadors) del destriament, de la selecció d’allò que hom ha recollit:
L’engany del rap (...)
És prometre peix i portar morralla.”
“A banda d’evocar la coneixença, i tanmateix amistat, amb l’autor, un dels clixés més recurrents en la tasca de fer pròlegs –especialment quan es tracta de reculls amb un abast com el d’aquest–, és la queixa pel mal tracte, per la injusta recepció de l’obra del poeta del torn. Ho sap tothom: el país sobreïx de figures líriques de primera fila que no reben el reconeixement que es mereixen. Com tot ploramiqueig, aquest té l’inconvenient que, talment la broma de Pere amb el llop, s’autodestrueix; quan realment la queixa tindria sentit, el lector malfiat ja no se la creu. Després dels poetes que publiquen dos o tres llibres a l’any (queixosos que ningú en fa cas), dels poetes que han guanyat l’Ausiàs March (i es queixen que no han guanyat el Gabriel Ferrater), dels poetes que han guanyat el Gabriel Ferrater (i es queixen que no han guanyat els Jocs Florals) i dels poetes que ho han guanyat tot (i es queixen que cap editor ha invertit per publicar-los), o dels poetes que reben ressenyes elogioses a tort i a dret (però segueixen sent “invisibles”, “desconeguts”, “menystinguts”); després de tot això, remugar perquè el poeta que prologues ha hagut d’esperar vint anys per publicar el seu primer llibre seria excedir-se.
És gairebé una paradoxa: allà on un altre clixé per escriure pròlegs diu que a Catalunya es publica massa, de tal manera que sembla que tot es publica (fins al punt que hi ha gent convençuda que, si no has publicat res durant una temporada, és que no has escrit), hi ha un poeta que no publica gens. Que no ho aconsegueix. Un cas en el qual, finalment, gairebé cal crear una col·lecció de poesia per solucionar el problema. Aquest últim detall, però, ja indica de quina manera podem capgirar la queixa com si fos un mitjó: gràcies al fet que ningú volia editar aquesta poesia, existeix una col·lecció anomenada Alabatre. Encara faríem recular més la queixa si ens plantegéssim què significa realment aquest temps d’espera. És a dir, què vol dir en termes estrictament literaris, els de l’obra feta, tangible. El llibre que teniu a les mans, i que recull els poemes d’Andreu Subirats durant vint-i-cinc anys, no ve tant d’una rebequeria com d’una tenacitat. No és un ni un seguit d’experiments ni una filera de botifarres sortida d’una cadena de muntatge: és part d’una obra fent-se. I és el resultat d’una sedimentació, del pòsit i el solatge dels dies, de la depuració que la memòria realitza quan es gira cap a uns versos antics i s’adona que allò que determinava tal gir, tal imatge, no ha superat la prova. I ens ho estalvia als lectors. A les “Notes de roberia” que complementaven el seu primer llibre, Subirats feia referència al temps que l’havia ajudat “a llimar-los i a concloure’l”, contra tota precipitació. Potser per això, tota una àrea de lèxic, en aquests poemes, passa per la “morralla”, pel “boll”, pels “remostrons”; per l’activitat (pròpia de pagesos i pescadors) del destriament, de la selecció d’allò que hom ha recollit:
L’engany del rap (...)
És prometre peix i portar morralla.”
Entrades
Titulaves el teu post “Expectant” i imagino que el que expectaves no et va decebre. Subirats és gran poeta i, a més, té fusta d’aede i de rocker. Dalt de l’escenari creix i, acompanyat de músics i llums, encara creix més. És el seu medi. Ell mateix explica que les dificultats per publicar el van dur a difondre els seus versos recitant-los en públic. I ha agafat tal gust i perícia a fer-ho que, quan el llegeixo m’hi falta la veu, el gest, el volum i el to. I m’hi manca el somriure sorneguer que du als ulls. Ahir, al pati de la Virreina, ple a vessar, Subirats deia la seva poesia, recollida a Galtes de perdiu, acabat d’editar i del qual diu: "sorgit del vent, el llibre parlat, els poemes que van ser escrits per a ser dits, un recull que he anat fent i canviant durant vint anys depenent d’on els havia de dir i amb qui. Amb músics, amb altres poetes, a llibreries, a bars, a biblioteques, al mig d’un camp de futbol de regional, a una església cubista de la Meridiana després que el mossèn hi digués missa i les feligreses s’hi quedessin a escoltar el recital.”
ResponEliminaM'alegra molt la publicació en paper del seu llibre, però m'alegra molt més la publicació al vent dels seus poemes, amb el crit i el gest i el somriure sorneguer.