dimecres, 16 de maig de 2012

Que ve en Llovet! (1)

Algú va dir que l’havia trobat “pujolesc”. Un altre que havia fet una conferència “massa pobre” per ser en Llovet, que no podia sols quedar-se en la tríade Carner-Foix-Riba. En Debades, que ahir encara en parlava amb la colla dels gintònics –després de la poesia a la Moritz–, afegia que li havia detectat algunes trampes, com diagnosticar que feia falta una crítica literària més seriosa i declinar explícitament mullar-se gaire a l’hora de dir noms de la poesia catalana dels últims 30 anys. “Això és una mica l’aixeca’t i ves-hi tu tant d’aquest país, casum l’os pedrer!”, exclamava en Debades. L’Ensems li havia vist massa to de “marmanyera” –paraula reivindicada pel mateix professor Llovet– amb detalls grocs innecessaris, com la incontinència de Carner quan ja era gran. La Cronista de Pega, abassegada per tants fronts oberts, mirarà de ser una mica concisa. Per tot el que es deixi, per tot el que hi trobin a faltar, si us plau, hi ha els comentaris per fer en aquest blog i afegir tota la teca i farciment que hi calgui:

La Biblioteca de Catalunya era plena i amb gent dreta per escoltar aquest “il·lustre traductor, professor i teòric de la literatura que amb la seva desllenguada sagacitat” parlaria “de poesia des de l’angle” que “més li plagués”, segons anunciava el programa del festival. I així ho va fer. Jordi Llovet és un savi capaç d’atrapar la parròquia amb girs, ganxos i sortides de to més o menys afortunades. Té una manera de parlar característica, histriònica, sense pauses, d’un to –o so– una mica gallinacis, i potser sí, pujolescos, perquè cada parada la guarneix amb anècdotes o records sucosos fruit de les seves coneixences literàries, que treu a passejar sense manies sempre que pot.

En una mena de diagnòstic a la seva de l’estat de la poesia catalana d’avui, el professor Llovet va anomenar cinc problemes que hi detecta, amb giragonses, estirabots i sentències a tort i a dret.

1er problema, paraula de Llovet. “Hi ha una certa manca de tradició”. “Si la poesia noucentista s’hagués traduït (més i més bé, ve a dir) estaria “tan ben situada com la poesia del 27”. “Carner és molt intraduïble llevat del Nabí, és molt difícil de traduir per algú que no sigui barceloní i català”. “És una poesia molt menestral lligada als costums i al paisatge d’aquest país”. “Riba és més traduïble, veu de fonts alemanyes, de Hölderlin i Goethe” (heu de pronunciar “Hóóóóóólderlin” i “Gééééethe”). “Ara les formes de poesia són més laxes, hi ha molts pocs poetes que s’obliguin a conrear formes severes mètriques com el sonet”. “El corrent actual d’una poesia conversacional ha acabat dominant les formes de poesia més clàssiques”. “És més fàcil fer una cosa que és com una conversa”. “Tendeixo a pensar que la poesia encotillada en formes mètriques més clàssiques és més fàcil de traduir i divulgar, que es pugui conservar”.


Què li diu Llovet a un poeta jove? Com que la tradició medieval és molt llunyana (precisa que ell és més de Jordi de Sant Jordi que d’Ausiàs March, que el troba retòric), que comencin per Verdaguer. “Maragall se’l poden saltar, té molta fusta de poeta però la llengua no funciona, és prefabriana” (massa, s’entén). “Primera cosa polèmica”, es vanta, Llovet: “algú s’imagina un poeta anglès o francès fent cap el 1910 o 1920 un poema sobre una vaca?” Rialles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada