divendres, 11 de maig de 2012

Anem, anem


En Joan-Lluís Lluís, trobat en una de les taules de l’Horiginal l’altre dia pel recital de poesia sèrbia, l’havia avisat: “vas a la Missa Pagesa? Doncs menjaràs conill”. La Cronista de Pega pensava que en Lluís estava de broma, ja se sap que l’escriptor nord-català és més de xocolata desfeta que no pas de conill. En qualsevol cas, la Cronista de Pega, que és molt de conill, i si és de gàbia, millor encara, estava altament motivada per assistir a la Missa Pagesa. És molt devota de Dolors Miquel, dels seus versos estridents i esquinçadors de l’estar-se d’hòsties de qualsevol mena. Amb cops de timbal potents (és per dir que domina el ritme) Miquel les etziba a tort i a dret i si queda algú encara amb cap li clava un ganxo definitiu. Qualsevol intent de portar a l’escenari els poemes de Miquel té una cosa segura, de guanyada: la fermesa i personalitat dels seus versos. La Missa Pagesa (poemari premiat amb el Gabriel Ferrater del 2006) és un espectacle de la companyia Nozomi 700 Teatre, que es va estrenar a la Kinzena Poètica de Vilafranca, i que des d’ahir i fins al 20 de maig estarà a La Seca. Unes pertorbacions de darrera hora van fer del tot impossible a la Cronista de Pega assistir-hi. Entre les seves connexions literàries, sempre n’hi ha alguna que, per molt de tort que vagi, fa efecte i arriba: el senyor Ensems Malgrat-tot i Puigquellur ha tingut a bé d’enviar per aquest blog les seves impressions sobre la Missa Pagesa, perquè quedi constància de tal esdeveniment escènic. Potser detectin un cert deix noucentista en el senyor Ensems, però malgrat tot, la seva prosa precisa se’ls endurà, envolats. Aquí la seva crònica impol·luta tal i com ens l’ha enviada:


Distingida senyoreta:

Fou entrar a la menuda sala de la Seca, tercer pis a través d’escales –no fou possible agafar l’ascensor– i sentir, tot d’un plegat, profunda i tel·lúrica, la ferum d’un conill a la cassola. De la mà del conill, vingué una calor xafogosa que ja no ens traguérem de sobre al llarg de la missa estrafolària, a estones missa negra, a estones festa a cals tiets, a estones un devessall ben enfilat de santes hòsties i cataplasmes sarcàstics que farien esgarrifar el més compost. La taula, parada, feia goig: pa per llescar, tomàquets, porró, ceba i romaní a punt per collir, del test mateix... Un aire pagesívol que tenia la sortida de col·locar sobre la taula una radiocassette i, de tant en tant, música anglosaxona, de fil musical mentre embastaven la cuita. Ben mirat, una radiocassette deu començar a ésser cosa d’un segle passat, quasi més proper a Carner que a aquesta nostra trista i dissortada pàtria d’avui. “Podeu seure, catalans”, ens comminava, l’oficiant, després d’estar alçats, com a missa però més estrets, i reconcentrats en alguns textos. Els actors, en Pau Bou i na Maite Besora, començaven a suar com garrins o truges, segons el cas, i per dir-ho sempre  parafrasejant na Dolors Miquel, que presenciava, entre admirada i expectant, la missa que s’estava a punt d’oficiar.


Els oficiants ens feren repassar els salms per diverses vegades: “Donem-nos la llum” i “Amunt els cors! Amunt els culs!” (per desconhort meu, ni l’un ni l’altre s’arribaren a culminar) i començaren a llegir els textos. Primer una mena de lectura que feia difícil d’escatir, del cert, si ja eren els textos de la santa hòstia, o bé els prolegòmens que solen llegir tiets i cosins en compromisos insípids. El to quedava un pèl indefinit en aquest punt: però el conill s’anava fent, una punta de vi a la cassola i un altre per mi -feien els actors- i així la cosa lliscava millor. “Sentirà la puça l’occidentalitat del buit dels segles?”, s’interrogava, mare natura, la germana Maite Besora en dir-nos les “Mamíferes amb puça”. “Deu-nos el do ubèrrim de la imbecil·litat”. I en algun moment, quan la missa s’acostava més a pagès, marc de ple domini dolorsmiquelià, era  “un camp grillat de patates” qui ens mirava.

I sentírem salms i homilies estridents –aquí na Maite s’embalà fins al to blasfematori i en canvi, en Pau, més dominant l’escena fins aleshores, perdé estreps i volum– i en aquell precís instant allò ja no hi havia qui ho parés: missa rebentaire, ofici versaire que disparava absurd, cleca, sorna, rasca, verí, cretí...I “anem”, “anem”. (La Cronista de Pega em commina sempre a donar algunes imatges resultadistes sobre l’escena)...”Prostituts, cretins, el plany de la mare...” Un terrabastall imparable -sense saber quan començava la broma i quan s’esllanguia, de velocitats sincopades i recitars estantissos- que es disfressà, alhora, de desordre físic: em caigueren unes poques monedes que duia a la butxaca per tornar amb tren a casa, se sentia la fressa postmoderna d’alguna cosa que feien a la sala del costat, sonà la melodia d’un mòbil idiota, davallaven els regalims de suor... “La No-Veu engendra la Veu. / El silenci,  / és una altra cosa”. “Anem”. “Mare nostra”, un altre moment àlgid, entonat per la parròquia sencera a trompicons i sense la direcció i el  respecte portentosos que mereixerien un “Mare nostra”: “I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells / pels segles dels segles. / Vagina. / Anem...” Acabàrem dant-los les mans i algun abraç previ, en rotllana, i malgrat l’ofici haguera pogut seguir la culminació interestel·lar dels versos dolorsmiquelians –ja havia clissat alguna feligresa– tot quedà en petons cordials, asèptics. El conill, que ens donaren a provar, talment com qui fa la comunió, un xic massa salat, potser. Alguna moneda romangué oblidada (que n’és de bonic, romandre, amb tot) sota una cadira de l’entarimat estret i ensems suat. (La Seca havia estat una casa de la moneda). Potser fou entre aquest conjunt de desordres tòrrids, pèrdues doloroses i bullangues peremptòries, o per llur culpa en conjunt, que aquest vespre d’ofici a la Seca semblà com faltat de trobar-se en el seu to.

Sempre seu i amatent,

Ensems Malgrat-tot i Puigquellur

PS.- Na Dolors Miquel segueix una dieta de depuració, recomanada per un senyora de 92 anys a qui fa confiança, i s’abstingué de tastar la menja del conill."

2 comentaris:

  1. Malgrat reconèixer que sempre son els mateixos, i les mateixes. T'haig de dir que a la Poesia, li fan falta aquestes cròniques.
    Molt interessant, i enhorabona.

    ResponElimina
  2. Gràcies Sandra! Anem a un ritme trepidant i no t'havia pogut dir res, gràcies i ens retrobem pel festival!

    ResponElimina