dimecres, 9 de maig de 2012

La gent té ganes de riure (Nit al Palau I)


Una primera crònica per encetar aquest blog 2012, per encetar aquest festival podria començar de moltes maneres: que si l’atmosfera social de les rodalies del Palau, ahir al vespre, abans de l’encesa; que si les enraonies i escodrinyades, que si els noms de cartell triats, qui és aquest i qui és l’altre, crònica canònica, motius i influències. Però com que la depressió general esprem arreu, començarem amb una presumpta constatació feliç, o aparentment feliç: “la gent té ganes de riure”.
A la primera part de la Nit de Poesia al Palau, el públic va somriure o riure prou, es diria que fins i tot força. I això quasi comença a ser notícia. També és cert que de vegades les ganes de riure perdien la platea, que reia coses un xic estranyes. Com de costum, es repetia el paisatge que marquen els cànons: la mar de fons de llums titil·lants que s’aguantaven precàriament en alguna plana del llibret per seguir l’espectacle. (Quina metàfora, m’hi he estat una estona, oi Dovlàtov?).
Va obrir foc Carles Rebassa (Palma, 1977), possiblement el millor rapsode de tots els que van pujar a l’escenari, samarreta oberta en una nansa franca que descobria el pit (tenia la nit de fixar-se en els guarniments, la Cronista de Pega). Rebassa va disparar els seus poemes protestataris, enfadats i alguns quasi desobedients. “Lluitar, boxar i no doldre’s ni acatar”. Un tro que va aixecar unes rialles generoses amb el “Dona dies que ens uneix”. En comprovar com es rifava de Rosa Díez i dels altres que la vetllen o ens vetllen, les rialles agafaven confiança fins a aturar-se en sec davant la figura deïtica –quasi d’angúnia– de Brigitte Oleschinski (Colònia, 1955). Els seus poemes, una cosa zen esquinçada que provocava un alt contrast tenint en compte que recitava les peces com un llarg mantra...en alemany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada