No
pot dir que no tingui molts moments d’intensitat i de bellesa “Una música de cavalls
negres”. No pot dir que no li agradin els poemes de Roig quan fa de Roig i els
recita ell mateix (no tant les versions o alguns poetes estimats). No pot pas afirmar
tampoc que alguns dels artistes que el poeta tortosí va congregar a la Pedrera
(tal com havia fet, un temps abans, en l’estrena a la Caldera) no fossin
talentosos i s’acostessin als seus poemes o a les seves versions amb extrema delicadesa.
Ara, “Una música de cavalls negres”, en la versió grandiloqüent, més
espectacular, de pesos pesats escènics (no només per la Maria del Mar Bonet,
evidentment, sinó per Sílvia Bel, per Mònica Van Campen...) té alguna cosa
d’espectacle deslligat, inconnex. El recital neix a partir dels poemes de “La
tempesta” de Roig, particular homenatge
a Rilke i a Brasil. Roig va guanyar els Jocs Florals de l’any passat i alguns
no dubten en qualificar-lo com una de les veus més originals del panorama
literari català.
Cues
ja tres quarts d’hora abans, espectacular. La Pedrera es va omplir, mitjana
d’edat alta, és de pensar per la presència estel·lar de la Bonet. Potser també
per l’hora “tieta”. De fet, la Cronista de Pega hi va acudir ben acompanyada de
dues tietes entranyables: “Tieta M” i “Tieta A”, mixtura de les tietes de tota
la vida i d’un sentit crític punk, afuat.
El
muntatge va tenir música, cançó, recital, Roig, Rilke, Rodoreda, Bejan Matur,
Robert Lowell...Hi van cantar Eloi Prat (home sorrut que potser es va prendre
massa seriosament que cantava en alemany), Laia Cagigal (una delícia), Ferran
Savall (potser el que cantava més estrany, més experimental, però va captivar
la Cronista de Pega) i és clar, la Maria del Mar Bonet fent de Bonet. Van
recitar Bel (millor fent de Rodoreda que recitant poemes, però comunicativa),
Van Campen (recitant bé, però una mica descompassat el gest amb alguns versos)
i Roig, que va oferir un “Autoretrat” del tot creïble i sincer. Tot eren entra
i surts de l’escenari, i potser per això i per aquesta emulsió heterogènia
d’artistes (d’aquí que semblés un “festival de talents”), que tot va quedar un
xic esfilagarsat. El fil conductor que s’imposava no eren tant els poemes de
Roig –o, per dir-ho encara més precís, la pròpia veu poètica de Roig– sinó la
música de Jordi Gaspar, excepcional.
A
la sortida, la “Tieta A”, que no s’havia servit del fulletó de mà, va exclamar:
“ah, jo pensava que en Roig era qui havia musicat els poemes!”. La “Tieta M”:
“la Bonet em repateja l’estómac, amb aquelles ohhhhh greus –l’escarneix– de
quan ja no hi arriba, però en canvi l’armari de la Campen m’ha agradat com
recitava, era molt sensual”. Les dues coincidien en assenyalar que la que els
havia agradat més, cantant, era la jove Laia Cagigal. De fet, van aprofitar per
fer-li-ho avinent de manera ostentosa just quan sortien de la Pedrera. Amigues
des de l’institut, les tietes M i A també coincidien en un altre dictamen: “aquest
en Roig té un punt de macarrillo”.
M'agrada molt llegir poesia en català, i fer un festival de poesia està molt bé. Moltes gràcies.
ResponElimina