La poesia de les inundacions

Homenatge a Josefa Contijoch. Taula rodona

Passen dos minuts de les set i una munió de gent s’amuntega a la porta. Anem passant, sense massa pressa, i l’Auditori es fa petit de seguida. Fa molta calor. Hi ha persones que s’arrengleren a les cadires que hi ha disposades a banda i banda. D'altres, s’acumulen cada vegada amb més insistència, dretes, al darrere. L’organització anuncia que hi ha hagut una avaria amb l’aire condicionat mentre els ponents seuen a la taula, presidida per Anna Aguilar-Amat. Dóna la benvinguda. D’esquerra a dreta: Lluís Solà, Carles Hac Mor, Anna Aguilar-Amat, Núria Martínez Vernis, Fina Birulés, Lluïsa Julià i Francesc Parcerisas.

Fina Birulés obre el torn d’intervencions. Al principi, el soroll guanya a la calor i la Núria, la Martínez Vernis, s’aixeca per desactivar el ventilador que intenta suplir l’absència d’aire refrigerant. A partir d'ara farà més xafogor, però això també ens farà parar més atenció en l’escalf de l'esdeveniment. Un homenatge com cal, en vida, merescut i rodejat d’amics, poetes i escriptors. La Fina ens parla de l’herència que Maria-Mercè Marçal va deixar a la Josefa. De com n’eren, d’amigues, i de com creien en allò que un dia Adrienne Rich va dir, “tota dona escriptora és òrfena de mare”. El relleu és agafat per Carles Hac Mor. Parla del no-discurs, tan preceptiu, del no-món que hi ha en el món de Congesta (2007). S’embranca, dilucida. Les apreciacions que fa d'aquesta Congesta el porten a citar unes paraules ("el no-món és allò que no existeix o que podia haver existit") de Laia Noguera. Quan acaba el no-discurs tenim la sensació que ha fet una molt bona dissecció del llibre i de la poètica contijochiana. 

La tirallonga de no-consideracions deixa pas a l’anàlisi academicista de la Lluïsa Julià, que ens remet a algunes anècdotes personals viscudes amb l'homenatjada i, també, amb Maria-Mercè Marçal. Constata que, darrerament, la Josefa és més coneguda com a poeta i articulista que no com a narradora. La narrativa contijochiana, que esclata als anys 80, és “mordaç i corrosiva i neix d’una visió càustica del món”. Una narrativa que viurà un nou capítol d'aquí a no pas gaire, tal com ens avança en primícia. El títol d'aquesta popera novel·la serà Sense alè i la publicarà Edicions de 1984.

Lluís Solà, explosiu i abrandat, agafa llavors tot el protagonisme. Els ulls dels assistents es claven en la seva manera de dir i de gesticular. Tan declamatori, tan pausat –quan cal–, tan multitonal –quan vol–. Desgrana un discurs ple de passió i d’indignació –ell sí que n’és tota una autoritat, de facto, de la indignació– sobre una situació que, diu, és al mateix punt des de l’any 40, “des de llavors vivim en la no llibertat”. L’any del gran desastre, o dels aiguats, o de les inundacions, o de com vulgueu dir-ne. L’any que va començar amb un “genocidi espiritual” i que ha provocat la “gran mentida”. Els tombs per aquells anys, però, ens porten a parlar d'un lloc, perquè la poesia és el viatge cap “el lloc”. I el lloc és la Plana de Vic, on sembla haver-hi "un sistema especial i secret de crear poetes”. Tot i això, “no existeix el grup de Vic, com tampoc no existeix el de Barcelona. Això és d’un provincianisme malaltís”. I punt. Agafa el torn en Francesc Parcerisas, força més contingut. “Josefa Contijoch tradueix tan bé que he arribat a creure que hi ha llibres que no els pot haver traduït, que se’ls ha inventat”. 

L’acte finalitza amb la intervenció, vitamínica, d’una Núria Martínez Vernis que va per feina. S'ha capbussat en l'obra i en els textos de la Josefa Contijoch, de ple. Ha fet una mena d'espeleologia, vital i poètica, que l'ha portat a furgar en els arxius de la memòria de la Biblioteca municipal de Manlleu. La bibliotecària, a primera fila, es ruboritza quan la Núria li agraeix la santa paciència. Bona feina, bones mans i bona tria, la de la Núria. Fa un discurs que és una aproximació excel·lent a l’obra de Josefa Contijoch, des d'una gran diversitat d'angles. “El camí hi és, nou, i és un repte caminar-lo”. Tria, recita, remena i es guanya el públic. Fa una hora i dos quarts que les intervencions són en marxa, i la calor comença a produir una estranya sensació d’humanitat reescalfada.

Acabem i tot és a punt per presentar l'antologia que edita Lleonard Muntaner. D'aquesta taula rodona, els assistents n’hem tret dues primícies, i és probable que això sol ja valgui una crònica, segons diuen algunes plomes il·lustres que busquen el privilegi de l'exclusiva. La primera, l'adveniment d'una nova novel·la, Sense alé. La segona parla del passat i ens diu que la Josefa Contijoch va tenir el nom, temps enrere, d'Stella Matutina, autora i signant dels llibres Amor congelat i Tòrrida tardor. Però no dubteu que també val una crònica un homenatge com aquest, fet des de l'escalf, fet des de la proximitat i fet amb ganes de celebrar la inundació dels mots de Josefa Contijoch.