Casum l’os pedrer. Segona nit a la Virreina.

“Tota cortina està feta per córre’s”. Amb aquest vers acabaren la primera nit Poderosa Barcelona Poesia, i amb aquest vers L’Ensems i en Debades van encalçar la nit de dissabte, segona nit a la Virreina, cridada a ser una de les grans jornades nocturnes del festival. L’anhel d’aquest parell d'amics era contribuir a una gran nit, cremar-ho tot si calia. Tal era l’embranzida agafada, que en Debades, mixtura de feresteguisme i modernor, es va voler arrencar a parlar del recital Blues en setze de Stefano Benni, i del concert del quintet Canvis vells. No feu gaire cabal dels tics d’en Debades en tancar les frases, és un feréstec porós –porós? Coroporocoroporo...– però sense mala voluntat:

“Stefano Benni és un escriptor celebrat i conegudíssim a Itàlia. Aquí, gràcies a la traducció de Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell i Vallbona per Lleonard Muntaner, n’hem pogut llegir recentment Blues en setze (Balada de ciutat en dol), una mena de balada tràgica inspirada en el pare que, sota una premonició, enmig de la nit, surt a buscar i salvar el seu fill en una sala de videojocs on es produeix un tiroteig. El pare fa d’escut i mor en lloc del fill. Una tragèdia, vaja, cagum la puta d’oros. Nascut a Bolonya el 1947, Benni és novel.lista, dramaturg, columnista i rapsoda, i reconegut a Itàlia en totes aquestes vessants, segons diu la solapa del llibre publicat ara fa un any, el maig del 2011. Casum l'os pedrer!

Amb final ja conegut, i explicat per la mateixa Pietrelli en la seva introducció al recital, que va facilitar, almenys, el marc, ens disposàvem a conèixer com encaixava la forma tant italiana de dir i fer dringar el vers de Benni –un aire de Battiato sense els trets tant marcats, casum l’os pedrer– amb el piano (Umberto Petrin) i el blues “amb qui li agrada recitar”. La Virreina es va omplir, però no de gom a gom ni amb l’atmosfera del vespre anterior. Estrany. Van haver de tancar les portes del palauet per culpa d’uns xiulets que se sentien a la Rambla –res reivindicatiu, cagum la puta d’oros, es veu que eren d’un comiat de soltera, sí, encara n'hi ha i encara així, casum l’os pedrer.

Benni ens va bressolar amb el seu recitar de vegades desfet, de vegades furiós, en general suau. Deu recitar molt bé en Benni, però llàstima que ni l’Ensems ni jo l’entenguérem, cagum la puta d’oros. Jo sempre he tingut tirada per les llengües allunyades, quasi remotes. El rus i les llengües eslaves són la meva especialitat, però en canvi, l’italià, el que es diu italià, sí, tant proper com vulguin, no l’entenc. Alguna cosa sona, és clar, però no l’entenc. Sense cap mecanisme traductor (fulletons, algú altre recitant en català...), Benni ens va passar per sobre, lluny, inabastable, cagum la puta d'oros: el que es diu no comprendre’l, cosa que no té gaire gràcia tractant-se d’un recital. Un altre cop, casum l'os pedrer.

I en canvi, la música de Canvis vells, ens passà per sota, tan per sota que feia mandra ajupir-se. Massa que la clissàrem. El quintet estenia una mena de música contemporània propera a allò que en diuen dissonant, que fins vol resultar poc harmoniosa (efectivament, un aire de canvi que ja és vell). Però és clar, una cosa és ser poc harmònic i l’altra trencar l’harmonia del cosmos, cagum la puta d’oros. Una cantant de veu greu, subterrània amb desvaris, mimètica a cada cançó i contorsions també dissonants semblava trepitjar raïm amb els versos de Goytisolo, Brossa, Frost, Vinyoli...Casum l’os pedrer. Amb l’Ensems ens vam mirar: hi havia hagut i hi hauria nits millors. Algú va dir que l’Slam Poetry havia estat una festassa de debò: ganyota de no hem encertat la tria. Arribats a aquest punt, no arribàrem a sentir la crida Poderosa. Tancà la nit un gintònic de retirada a temps.

En Debades"