Segona nit de poesia a la fàbrica de la Moritz. La parella triada és tot un reclam, dos poetes joves que ja acumulen un bagatge, malgrat l’edat, de força pes. Adrià Targa i Laia Noguera. La sala, pocs minuts abans de l’hora en punt, ja és plena. Hi ha una certa expectació, ganes de veure dues veus tan diferents a escena, colze a colze, micro a micro. Els poc més de cinquanta minuts que durarà el recital ens mostrarà dues maneres ben diferents d'entomar la poesia.
Da nuces pueris!
El primer en dir versos serà, avui, Adrià Targa. Recita sense respir, sense pausa, però no perd el control en cap cas. Diu els versos amb la normalitat que te'ls diria en una conversa de bar, amb l’esma d’aquell qui vol parlar a favor de la felicitat. Comença amb Coneixença i segueix amb Els nius:
(…) Res ja no ens pot aixoplugar del món
sinó la pluja inútil de paraules
que ens cau dels becs on agonitza el sol
com un cuc que la nit s’ha d’empassar.
És alt el niu on hem covat la fam
i un dia és un esquer que pica en l’altre.
Da nuces pueris!
El primer en dir versos serà, avui, Adrià Targa. Recita sense respir, sense pausa, però no perd el control en cap cas. Diu els versos amb la normalitat que te'ls diria en una conversa de bar, amb l’esma d’aquell qui vol parlar a favor de la felicitat. Comença amb Coneixença i segueix amb Els nius:
(…) Res ja no ens pot aixoplugar del món
sinó la pluja inútil de paraules
que ens cau dels becs on agonitza el sol
com un cuc que la nit s’ha d’empassar.
És alt el niu on hem covat la fam
i un dia és un esquer que pica en l’altre.
Després de llegir Ideals, un dels sonets que il·luminarà la vetllada, entoma l’Autroretrat, dedicat a Jordi Llovet -i present a la sala. Els poemes de Targa desprenen una majestuositat que és encara més sorprenent en directe, on l’evidència fa gairebé insultant la joventut del poeta. Aquí hi ha talent, un talent que, de ben segur, sabrà desempallegar-se aviat d’uns referents als quals ha sabut abraçar-se amb elegància.
Per mirar simplement i ser fulla i arrel
Canvi de poeta. Es nota de seguida que Laia Noguera surt a l’escenari feliç. La poeta és així, cada vegada més transparent: llegeix com si res no s’interposés entre els versos i nosaltres. Busca l’essencial i defuig l’artifici, tant en la forma com en el germen. L’evolució de Laia Noguera des que va començar a publicar és evident: cada vegada més essencialista, cada vegada més segura d'haver trobat -i de començar a dominar- una veu pròpia. I l’evolució es fa evident a tots els nivells. En primer lloc, recita diferent. En sap, s’agrada, i modula el to per fer accessible i càlid cada vers. Es fa entendre i té ganes que l’entenguin. En segon lloc, escriu diferent. Del primer rampell que va suposar un irregular l’Oscultor (Galerada, 2002) (qui se’n lliurarà, de publicar un premi Amadeu Oller que no sigui, com a mínim, irregular?), a l’atzagaiada que va suposar un sorprenent Fuga evasió (Pagès Editors, 2004), tota una troballa de guspira, de força, de valentia i d’inconsciència. Però la Laia d’ara estima “la vida petita de seure a l’entrada”, una poesia que es despulla gairebé del tot.
I en el fosc la finestra fou mirall
Torn de represa. Surt, de nou, Adrià Targa. Es fa proper, terrenal. Toca de peus a terra. “No m’agrada fer poemes sobre la poesia: és mirar-se massa el melic. Però, en aquest cas, ho vaig creure necessari”. I diu:“(...) dirigir l’ocell com una simfonia inextingible”. L’Adrià prové de la vivesa del diàleg que estableix amb Rosselló-Pòrcel, amb Gabriel Ferrater –sobretot– i també amb els autors de l’antiguitat, amb Catul al capdavant. Però, a diferència de molts escriptors que s’han enlluernat pel cant d’aquesta “simfonia inextingible”, Targa ha sabut pair-los. De Ferrater n’ha heretat la pulcritud per la llengua i la forma, l’ofici de poeta inexpugnable i un allunyar-se del romanticisme que es fa evident a Boques en calma (Edicions 62, 2010), no tant a L’exili de Constança (Cossetània, 2008). Bona prova n’és, per exemple, Càstig (“un sonet difícil de llegir”), Misèria (“ens ennuega com un record que s’ha perdut dels altres”) o Separació. El recital de Targa acaba amb A una urna:
(…) L’home està fet d’aquest fang primitiu
que el terrissaire trenca en mil bocins
després d’haver copsat que no hi cabia
sinó el trist dibuix que el representa.
(…) Tu mires que una llum, ferint la persiana,
s’escoli sobre els llibres en línies de vana
complexitat i forma de sol sense secret;
i en cada quietud d’un dia nou, distret,
enreixes més paraules i t’hi complaus, sobtat
de la pauta entre els llavis i el bes desdibuixat.
Merles i xiprers en la simfonia inextingible
Últim torn de recital, per a Laia Noguera. Després de No et puc dir res (Viena, 2007) i Triomf (Columna, 2009) -llibres d’impàs en el camí de recerca de Noguera-, Caure (Edicions 62, 2011) és la constatació d’un estil i d'una manera de fer camí. Xiprers, merles, llum, alzines, líquens, ocells, terra. Camí i natura, això viu als versos de Laia Noguera, i així ens deixem convèncer. “Jo no camino, és la terra que em camina…”. Noguera fa camí, la seva poesia llaura la terra, recull el pòsit d’una tradició que prové de Montserrat Abelló, que té ressons de Perejaume, d’un cert Joan Vinyoli, i de poetes d’enllà com Anne Sexton o Kirmen Uribe, un poeta amb qui els llaços es fan evidents en la naturalitat expressiva: subtilesa, projecció d’un símbol absolut que transcendeix el poema, i despullament de l’adjectiu, totalment innecessari pel que fa al cas. “Aquella nit vaig decidir que marxaria. Vaig buidar tots els armaris. Ho vaig escampar tot per terra i ho vaig esbocinar minuciosament. Després em vaig mirar les mans i vaig sortir”, diu el darrer poema de Caure. No és gens estrany, doncs que el recital acabés amb Irla / Illa, de Kirmen Uribe:
(…) Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pi, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos. (…)
Per mirar simplement i ser fulla i arrel
Canvi de poeta. Es nota de seguida que Laia Noguera surt a l’escenari feliç. La poeta és així, cada vegada més transparent: llegeix com si res no s’interposés entre els versos i nosaltres. Busca l’essencial i defuig l’artifici, tant en la forma com en el germen. L’evolució de Laia Noguera des que va començar a publicar és evident: cada vegada més essencialista, cada vegada més segura d'haver trobat -i de començar a dominar- una veu pròpia. I l’evolució es fa evident a tots els nivells. En primer lloc, recita diferent. En sap, s’agrada, i modula el to per fer accessible i càlid cada vers. Es fa entendre i té ganes que l’entenguin. En segon lloc, escriu diferent. Del primer rampell que va suposar un irregular l’Oscultor (Galerada, 2002) (qui se’n lliurarà, de publicar un premi Amadeu Oller que no sigui, com a mínim, irregular?), a l’atzagaiada que va suposar un sorprenent Fuga evasió (Pagès Editors, 2004), tota una troballa de guspira, de força, de valentia i d’inconsciència. Però la Laia d’ara estima “la vida petita de seure a l’entrada”, una poesia que es despulla gairebé del tot.
I en el fosc la finestra fou mirall
Torn de represa. Surt, de nou, Adrià Targa. Es fa proper, terrenal. Toca de peus a terra. “No m’agrada fer poemes sobre la poesia: és mirar-se massa el melic. Però, en aquest cas, ho vaig creure necessari”. I diu:“(...) dirigir l’ocell com una simfonia inextingible”. L’Adrià prové de la vivesa del diàleg que estableix amb Rosselló-Pòrcel, amb Gabriel Ferrater –sobretot– i també amb els autors de l’antiguitat, amb Catul al capdavant. Però, a diferència de molts escriptors que s’han enlluernat pel cant d’aquesta “simfonia inextingible”, Targa ha sabut pair-los. De Ferrater n’ha heretat la pulcritud per la llengua i la forma, l’ofici de poeta inexpugnable i un allunyar-se del romanticisme que es fa evident a Boques en calma (Edicions 62, 2010), no tant a L’exili de Constança (Cossetània, 2008). Bona prova n’és, per exemple, Càstig (“un sonet difícil de llegir”), Misèria (“ens ennuega com un record que s’ha perdut dels altres”) o Separació. El recital de Targa acaba amb A una urna:
(…) L’home està fet d’aquest fang primitiu
que el terrissaire trenca en mil bocins
després d’haver copsat que no hi cabia
sinó el trist dibuix que el representa.
Et ressonen, encara, els versos de Matinal, les formes que prenen el dibuix i la mà del poeta, i et ressonen, també, les veus:
(…) Tu mires que una llum, ferint la persiana,
s’escoli sobre els llibres en línies de vana
complexitat i forma de sol sense secret;
i en cada quietud d’un dia nou, distret,
enreixes més paraules i t’hi complaus, sobtat
de la pauta entre els llavis i el bes desdibuixat.
Merles i xiprers en la simfonia inextingible
Últim torn de recital, per a Laia Noguera. Després de No et puc dir res (Viena, 2007) i Triomf (Columna, 2009) -llibres d’impàs en el camí de recerca de Noguera-, Caure (Edicions 62, 2011) és la constatació d’un estil i d'una manera de fer camí. Xiprers, merles, llum, alzines, líquens, ocells, terra. Camí i natura, això viu als versos de Laia Noguera, i així ens deixem convèncer. “Jo no camino, és la terra que em camina…”. Noguera fa camí, la seva poesia llaura la terra, recull el pòsit d’una tradició que prové de Montserrat Abelló, que té ressons de Perejaume, d’un cert Joan Vinyoli, i de poetes d’enllà com Anne Sexton o Kirmen Uribe, un poeta amb qui els llaços es fan evidents en la naturalitat expressiva: subtilesa, projecció d’un símbol absolut que transcendeix el poema, i despullament de l’adjectiu, totalment innecessari pel que fa al cas. “Aquella nit vaig decidir que marxaria. Vaig buidar tots els armaris. Ho vaig escampar tot per terra i ho vaig esbocinar minuciosament. Després em vaig mirar les mans i vaig sortir”, diu el darrer poema de Caure. No és gens estrany, doncs que el recital acabés amb Irla / Illa, de Kirmen Uribe:
(…) Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pi, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos. (…)
Avui, a la Moritz, hem presenciat un segon round que ha estat un recital d’espectre ampli, amb dos poetes que mostren intencions i motivacions diverses, que mostren un trajecte diferent per la tradició. Un recital que et fa pensar que anem bé, que el reclam ha estat un encert de programació, que la gràcia de les vetllades poètiques hauria de ser alguna cosa semblant a això de mostrar la diversitat polièdrica d’una escena que és prou rica.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada