dimarts, 15 de maig de 2012

“L’amor ens omple les venes com un porronet de vi”. Sagarra i Sardà al Poliorama


Així com hi ha uns versos d’en Sagarra que diuen que “el públic es va dividir: uns xiulaven a n’en Pous i els altres a n’en Pagès”, la recepció d’en Sagarra sembla tocada per la mateixa sort bipolar, en aquests cas d’acòlits i detractors; i l’actriu que el portava a escena, la Sardà, es diria que també. Com que la Cronista de Pega se situa en el grup dels “molt a favor o molt fan” dels dos, per dir-ho en termes tuiterístics, ja hi havia cosa guanyada. L’Ensems, que l’acompanyava al Poliorama, és devot sobretot de la Sardà de L’hostal de la Glòria, uns 20 anys enrere tot just, nostàlgic de mena, ell; per això potser el que menys li va agradar del muntatge d’ahir, “Sagarra dit per Rosa M. Sardà”, va ser l’escena en què la Sardà, amb Mercè Pons i Rosa Vila, reprodueixen una estampa de L’hostal de la Glòria. “Ai, em sembla que aquí li trobo a faltar potència, força, a la Sardà”, va xiuxiuejar l’Ensems.

Per la resta, tot com una seda, rialles que s’escampaven amb la sàtira de Sagarra però també amb els seus articles d’una vigència acollonant: miri’n, si no, un article sobre la Rambla (amb el missatge que no ens toquin les floristes, que cap nova idea il·luminada del regidor de torn ens les faci canviar) o l’article d’uns països imaginaris de l’Orient amb uns opressors i una nació oprimida, que, sent massa fleuma, està disposada a vendre’s per un plat d’arròs. O també l’article “La follia de la pilota”, sobre la dèria del futbol que tot ho arrasava –ja! I mentrestant, la Sardà, potser més tova de veu (“ara em fotria un cigarro”, va dir còmicament, com per posar una cortina) però fent de bèstia escènica i afegint, amb total naturalitat, aquesta mena de postil·les definitives rere alguns poemes, articles o fragments teatrals que recargolaven encara més la sàtira sagarriana. En un tres i no res, Sardà va entaular complicitat amb el públic que omplia el Poliorama –gratuït–, on hi havia –que albirés la Cronista de Pega–, a més del regidor de Cultura de l’Ajuntament, Jordi Ciurana, un regidor del PP (Javier Mulleras) i un altre d’ICV-EUiA (Quim Mestre). El muntatge, dirigit per Carme Cané, es va estrenar fa cosa d'un any al Teatre Lliure de Gràcia.

En Sagarra amorós (amb varietat de registres i versions, “l’amor ens omple les venes com un porronet de vi!”), el teatral, l’amant de la natura i del mar, l’observador social, el vitalista noctàmbul, l’articulista, el reflexiu sobre la mort, el desvergonyit...Tots van anar desfilant per l’escenari agafats de la mà de la Sardà, mitges cridaneres i bótes contundents. Els versos d’aire sorneguer eren rebuts amb rialles obertes o aplaudiments espontanis, prova que Sagarra no ha perdut el que sempre va tenir i alguns li van envejar, proximitat amb el públic:


"Ets fresca com una rosa,  
més puta que les gallines  
i pesada com la prosa  
de don Pere Coromines"


Un fragment del Poema de Nadal –potser no calia el tòpic xaró, encara que el públic va rebre’l amb “ohhs”– va tancar l’espectacle.

L’Ensems va demanar d’anar a felicitar la Sardà. Jo em vaig escolar Rambla amunt, pensant que t’haguera agradat, àvia: ho hagueres hagut de veure, la Sardà recitant la Balada de Fra Rupert...

“...Gustós, senyores, m'avinc  
a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons  
com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites  
com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics  
com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo  
com els del Pare Camilo....”


I la gent reia al final de cada rodolí, àvia. Em va fer l’efecte que molts no els havien sentit mai aquests versos. La Sardà havia dit, al començar l’espectacle, que ella havia conegut en Sagarra i se n’havia començat a enamorar gràcies als seus avis, que n’hi recitaven trossets a casa, com aquell qui no vol la cosa. “Jo pensava que se’ls inventaven ells”, va fer la Sardà. I em va venir al cap aquell paperet que havíem trobat, una nit d’estiu a Òrrius, en un calaix del tocador vell, un paperet on l’avi hi havia transcrit uns versos d’en Sagarra: “...entren els ministres nets com nimfes fent saltirons i pengen els calçotets a l’orella dels lleons...” Amb la Balada de Fra Rupert el públic reia prou, sí, però no arribava a riure tant com tu, àvia, el dia que vam celebrar els teus 90 anys! Ho hagueres hagut de veure. Potser ja ho has vist. Un petó.

Anna


Nota de la Cronista de Pega
Hauran notat que per allà hi ha una Madame Bovary que assegura que és la Cronista de Pega i no jo. No en facin cabal. La literatura catalana ha estat donada, de massa antic, a tota mena de “marmanyeres”. Paraula de Llovet. Ahir el vam anar a veure, a la Biblioteca de Catalunya, hi va haver teca –poesia i polèmica– però com que s’ha de digerir de mica en mica per estendre el discurs exacte a l’amable lector d’aquest blog, és possible que la Cronista de Pega no pugui penjar-lo fins demà. Cuitarà tant com pugui. Ara, després d’aquesta conferència que volia ser polèmica i de l’esforç de la Cronista que volia ser èpica, espera que ploguin comentaris arreu i neixi el debat tan necessari que diuen, la “crítica seriosa”, deia el professor Llovet, i potser una mica de pira per renéixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada