dimecres, 9 de maig de 2012

Quan no sap què fer, la gent mira de riure (Nit al Palau II)

En saltar de l’escenari al mig del públic i fer els prolegòmens sincopats, absurds, sense sentit d’una conferència que mai començaria, Mónica Valenciano (Las Palmas de Gran Canaria,1961) va suscitar aquella mitja rialla: sorpresa, consternació, alguns que no sabien si riure, d’altres que reien com entenent més que ningú la no-conferència en forma d’improvisació xalada. “Y quién inventó la campana? Quién la inventó?”. “La anatomía de una sirena, rota, puta, de la mano de Dios, cantada”. Al capdamunt del Palau, va albirar uns espècimens disfressats com de tribu urbana (no sé quina), que reien sorollosament, com exhibint que reien sabent amb precisió i profunditat de què reien. De primer, la Cronista de Pega va tenir la impressió que la Mónica Valenciano la deixava més aviat indiferent; ara que ha repassat notes, han passat hores i ja no té a la vista la tribu urbana, sembla que li hagi fet gràcia. “Aquello que le permite estar ocupado mientras estás haciendo otra cosa”. “Itinerario de una canción laberinto”. Això sí, almenys amb Mónica Valenciano es va deixar de seguir al peu de la lletra, com alumnes aplicats tant si el poeta era d’aquí o d’allà, el llibret amb els textos.
El puertorriqueny empeltat de novairorquès, Urayoán Noel (San Juan, 1976) va provocar rialletes empeltades d’una musicalitat que en ocasions l’acompanyava amb el seu “coroporocoroporo”. Proposta particular que bressolava i mixturava puertorriqueny i anglès, anava i venia com estenent i fent evident aquest empelt: “los días porosos / por us / por U.S. / porous us / pour us a stiff one...”, un recital de petites peces que s’anaven transmutant i que, amb aire juganer, mostraven impúdicament, en el fons amb una certa cruesa, també amb una reiteració feixuga, les ramificacions d’aquest empelt.
Però quan els somriures van ser més inintel·ligibles per la Cronista de Pega que hi buscava un lligam lògic van ser amb el recital de Manuel Forcano (Barcelona, 1969): una tria de poemes abastament amorosa i la companyia constant del piano –va ser l’únic– van donar a la seva poesia una palada de sucre de més. Passa que fins i tot amb peces més obertament crues, una part del Palau esmussava un visible i estrany somriure, que devia voler ser còmplice, però que feia un efecte de cosa simpàtica. “Què és el desig / que m’ha fet rosegar els pinyols de les olives / del seu plat?” Però de què riuen, ara?
Quatre dades més de caràcter bàsicament informatiu perquè la Cronista de Pega té alguns tics de picapedrera que li requen: la Nit al Palau va passar prou bé, amb un dinamisme aconseguit, cada figura poètica, per diferent i més o menys atraient que resultés, va aconseguir crear i disposar del seu espai, sense que un fos menjat per l’altre; les cortines –Agustí Fernández al piano, el joc epilèptic de llums i els dos vídeomuntatges obra de Frederic Amat (un de J.V. Foix i l’altre de Paco Ibáñez dient Tomás Iriarte)– donaven velocitat, que ja estava bé.
El fum de videoclip dels vuitanta que de tant en tant bufaven sobre l’escenari, qui sap si com a metàfora dels dubtes eterns, d’aquella depressió general que dèiem a l’inici (el fum sempre dóna un joc fàcil, ja ho veuen), va quedar del tot dissipat amb el final: al cap de gairebé dues hores d’espectacle, la cirereta, la gran descoberta: Mark Strand, un canadenc del 1934, mans a la butxaca, aire de dandi autèntic, un punt desmenjat però punyent, tant escèptic com potent; amb els seus poemes en prosa, es va posar la Cronista de Pega –i diria que bona part del Palau– a la butxaca. Sembla mentida que encara no el puguem llegir traduït. Les nou peces recollides en el llibret editat per a l’ocasió són imperdibles. Sols alguns títols ja fan salivar: “Sala d’urgències al capvespre”, “Testicles d’ensomni, vagines esvaïdes”, “L’assistent social i el mico”...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada