dimecres, 16 de maig de 2012

Que ve en Llovet! (2)

I segueix, el professor Llovet, argumentant que hi ha una certa manca de tradició: “els poetes joves d’ara no llegeixen Carner, Foix i Riba”. “A un poeta jove li diria que llegeixi Carner, Foix i Riba –d’esquitllentes, esmenta Vinyoli– i molta poesia universal”. Aprofita per no esmentar ningú més.

2on problema, paraula de Llovet. El nacionalisme aplicat a la poesia. “El nacionalisme és una ideologia, en part és una realitat, en alguna manera li ha fet mal a la literatura”. No és un tema que desenvolupi, diu que no és gaire important. Apunta que sols la poesia èpica encaixa amb el nacionalisme, que la veu poètica hi és per “elevar una visió del món personal”, “no per la cosa social ni de pàtria”.

3er problema, paraula de Llovet. La no voluntat d’estil. “No hi ha una veritable voluntat de forma, un poema és un artefacte, és com fer  una cadira, ha de tenir una perfecció formal mínima”. I posa exemples propers, d’arran de terra, barrilaires. “La poesia és un ofici i una artesania”. “Catalunya és un país com molt naïf, que diria Schiller, que creu més en l’espontaneïtat que en el pes de la tradició”. Això –avança envalentonat–, ho considera “una herència del romanticisme més tou que agrada molt a Catalunya”. I va camí d’un altre titular-estirabot: “aquí s’han llegit coses romàntiques i tronadetes i entre això i que som sentimentals...”. I encara agafarà més embranzida amb el...

4t problema, paraula de Llovet. “La tradició sacerdotal” d’una poesia que “no acaba de ser oxigenada, que ha fet més mal que Maragall, que no tant”. Exemples: “un Salvador Espriu amb els adjectius davant del substantiu”, perquè “jo el vaig conèixer molt bé a l’Espriu...” i s’emparra de nou... Fins que estableix una línia natural d’aquesta “tradició profètica”: Martí i Pol, Lluís Llach i Josep Guardiola. Més rialles. “Més enrere d’Espriu” no existia aquesta “tradició sacerdotal”, conclou. I d’aquí salta a Riba, que no, que no ho era de profètic, sinó que era “acadèmic, professional i masclista” i “un faldiller tremendo” i s’embranca altra vegada. I després, en una altra giragonsa, mencionarà Maria-Mercè Marçal com de “lo millor dels últims 30 anys” en poesia. L’únic esment de poesia recent que farà. A la pregunta del codirector del festival, Martí Sales, de quins altres noms destacaria dels últims 30 anys, declina mullar-se. Sols anomenarà un jove poeta, amb qui és amic, l’Adrià Targa (que ahir va recitar a la Moritz i va mostrar la seva perícia formal). “Així m’estalvio de parlar dels meus contemporanis”. Ara prefereix estalviar-s’ho.


5è problema, paraula de Llovet. “La manca d’una crítica literària seriosa”. “Aquest és un país benevolent, pietós...”. “No vull haver-me de ficar amb conciutadans meus, però una mica més de seriositat estaria bé”. Aquí fa un altre salt impossible dels seus i diu que una vegada li va dir a en Comadira: “n’hi ha un altre que s’ha convertit en poeta nacional i no ets tu, així que has d’estar content” (rialles i la Cronista de Pega sent un xiuxiueig a cau d’orella, “ho deu dir pel Margarit, oi?”). També dispara contra “les lectures obligades als col·legis”, que “no es trien bé”. Per concloure, enlairant-se de nou amb posat pujolesc estarrufat, etziba una tirallonga de frases, algun tram de les quals no s’arriba a comprendre, algunes semblen dites per dir: “he intentat fer un diagnòstic de coses que avui passen a la nostra poesia (...), aquest país sempre tira endavant (...) amb problemes que ja s’aniran resolent”. “Tenim una poesia del segle XX digne del millor país d’Europa inclosos molts autors vius”.

2 comentaris:

  1. No puc estar més d'acord en les línies generals malgrat faltin una pila de bons referents i sembla que parli dels poetes joves de fa 20 anys i no els d'ara. Ell mateix sol dir també en un dels seus repensats estirabots: Carles Riba no arriba (com a poeta, s'entén), posar-lo a l'alçada d'un Carner o d'un Foix i sobre carregar-se l'Espriu em sembla ja una boutade estèril. En fi, que per més formalista i anti-líric que es posi en Llovet, Ausiàs March li segueix donant mil voltes als 16 poemetes de Jordi de Sant Jordi i els seus trucs retòrics, es miri per on es miri. (Menys mal que hi estic d'acord, en línies generals).
    Gràcies per les cròniques Anna, les he anat seguint amb atenció.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Marçal, pel comentari! M'acabes d'animar la tarda! Ben interessant el que comentes!

    ResponElimina