Perejaume i Chantal Maillard

Sortint del Moog, d’escoltar la poesia pletòrica de Jep Gouzy, faig cap a La Poderosa, al carrer Riereta, tot recordant la festa de la nit anterior, un cop acabats els actes poètics de dissabte. S’hi va congregar un munt de gent i molts poetes: Pere Sousa, Joan Casellas, Joana Brabo, Josep Pedrals, Saul Williams, Urayoán Noel, Ajo, els Cataclístic, els directors del festival... Menjar, beure, vídeos, música, conversa, diversió i bon rotllo.  Però arribo a La Poderosa i trobo una trentena de persones al carrer que diuen que no han pogut entrar perquè ja és ple. En aquell moment apareix Escoffet i em fa pujar –algun avantatge hem de tenir els blocaires- i, un cop a dalt, em tira enrere l’aire espès de lloc tancat amb molts alens i em tira enrere el silenci de la concurrència, que deixa tot l’espai a la veu de Perejaume llegint poemes del seu darrer llibre Pagèsiques, una altra obra magna després d’Obreda.

L’espai està totalment transfigurat respecte a la nit anterior. Una grada plena a vessar, gent asseguda en coixins i cadires diverses, foscor, i Perejaume i Chantal Maillard al fons, asseguts darrere una taula de fusta i il·luminats per un únic punt de llum càlida. Perejaume va llegint. Té una dicció correcta de natural. Llegeix com ho fa normalment, sense posar gaire èmfasi en l’entonació. Li noto potser la veu una mica ofegada, com la d’aquell que no te l’hàbit de parlar en públic i no assaja recursos per fer-se sentir millor. Però la força i la bellesa de la seva poesia necessita poca amanimenta. Hi ha un ambient íntim i intens. Cada poema sembla llegit per a cadascú. No sé quanta estona s’hi està, però se’m fa curta. Reconec molts dels poemes perquè fa mesos que tinc el llibre a la tauleta de nit i en faig un tast cada vespre. “Tota terra és una forma de pensar”. Brucs, rius, terra, roques, arbres... prenen més vida en la paraula dita de Perejaume. 

Quan ell acaba, pren la paraula Chantal Maillard, que el 2010 vam tenir ocasió d’escoltar a la nit inaugural del Palau de la Música en un recital que recordo amb plaer però també amb cert patiment, perquè té una manera de dir que no és la ideal per a grans escenaris. Perejaume em deia que esdevenia molt èpica la presència de Maillard al Palau, justament perquè en un entorn que demana recursos escènics, la seva delicadesa es feia més patent. Chantal Maillard llegeix un munt de poemes preciosos sobre els genocidis, sobre les dones, sobre l’amor, sobre la mort i sobre la memòria. I Maillard dialoga amb la seva consciència i entona la lectura amb molts matisos que la doten de sentits complexos i alhora d’una nitidesa sense fissures.

Fa dies que gairebé només escolto i veig poesia pública, poesia d’escenari, i aquest recital em retorna a la intimitat i a la closca de la poesia de llibre. Chantal Maillard en un moment diu, referint-se als poemes de Bélgica, que no és una escriptura oral (però en troba un parell que poden ser dits i els diu). No hi ha gairebé gest ni contacte visual amb el públic, que escoltem amatents com tots dos desfilen llenguatge i teixeixen poesia.

Continua el silenci amb la sala a vessar. Ningú tus. Ningú se’n va. Hi ha un imant entre ells i nosaltres. Acaben. Els aplaudim. Tots hem quedat impressionats. I ens prenem la llibertat d’estar callats.