dissabte, 12 de maig de 2012

Ser moderns, ben moderns. Primera nit a la Virreina


La veu, el to, el posat de l’Andreu Subirats sempre sembla que vulguin esquinçar. La textura és d’esquerda. I la primera nit de moderns i postmoderns al Palau de la Virreina va estar travessada per esquinços d’aquesta mena i d’altres, pelatge divers a mesura que avançava la nit, disfressa per tot. “Lo més tonto apanya arràdios” de tret de sortida. Subirats va ressonar amb força, amb Diego Burián (guitarra i trompeta) i Roger Blavia (percussió) completant “la galàxia perdiuenca”; els dos músics, esclatants, a pesar que a vegades, li menjaven el vers i la paraula. El poeta i rapsode tortosí –camisa virolada amb ganes– va barrejar Galtes de perdiu amb Villon (“som villonaris!”, “siguem aquestes llengües calumnioses!”) i alguna altra vel·leitat (potser massa vel·leitat), va fer hits (“què sap lo neci del patiment de l’altre?”, “què sap lo bou del patiment de l’altre?”), es va agradar, va anar-se enfilant, hi ha temes subiratians que van camí del clàssic (“Fucking Paradise”), l’escenari variava les gradacions de color, la Virreina s’omplia amb més gent dreta i ronroneig de fons... 

“Prometeu encadenat al caixer automàtic mirant una barjaula”. To popular i directe entremesclat d’unes quantes voltes a la llengua.... ”M’he mort i no m’ho han comunicat”. I més endavant, es desbotonava amb pinzellades d’ironia, algun raig de jota, sons guturals, algun tic de no-política (“els xoriços ibèrics es curen a les bodegues d’algunes facultats d’economia”), batalles i lemes universals (“la gent de la Ribera van fer la Ribera!”, “barraques sí, barraquisme no”). Un crescendo imparable, a pesar d’aquest costum –“vici”, en diria la meva mare– de tomba que gira papers. Aprofitant que era Sant Anastasi, Galtes de perdiu, el llibre, es podia adquirir per un preu excepcional. Subirats, ja del tot desbridat, tancaria la nit fent de bou, un preludi encara comprensible i lògic que, sense saber-ho, faria d’avançada, en certa manera, del que vindria després.

En acabar les Galtes de perdiu, la Cronista de Pega, encara amb gana, va anar a fer un most en una coneguda cadena d’entrepans per emportar o menjar allà, que són prou bons i no són pas gaire cars encara que et facin esperar, allà, que hi havia una representació que déu n’hi do del pati català i de l’escodrinyament tant nostre i nostrat, allà, traslladat de la Virreina a la coneguda cadena d’entrepans que encara bo, tot palplantat, menjant un “Zipi-Zape”, es va trobar el senyor Ensems Malgrat-tot i Puigquellur. El col·lega Ensems. En una certa hora de la nit, ja cal tractar-se de col·lega, excedir-se un xic en les aproximacions corporals i parlar amb l’aire desbocat que ho rebentarem tot. Encara sota la convulsió enganxada a la pell de comprovar que el paio Ensems s’embrancava en la menja d’un entrepà de nom tant poc noucentista -Zipi-Zape- no va poder més que accedir al seu plany i prec de fer la crònica dels novaiorquesos Urayoán Noel i Saul Williams.

-       N’esteu segur, de voler escriure dels fills bastards de NYC? Penseu que són una proposta ultramoderna, que potser no s’acaba d’entendre res, d’aquestes que de tan modernes tenen designis inescrutables, de camins foscos, cortines que es tanquen, ja m’enteneu –a la Cronista de Pega ara li havia picat de parlar-li de vós; el cognom “Malgrat-tot”, com passava amb certs cognoms de la cultura i l’economia catalanes i àdhuc barcelonines pesaven i s’imposaven en situacions d’aquesta mena. Imbuïda per aquest flux i procés del “Malgrat-tot”, la Cronista de Pega no sabia perquè era que se sentia ara cridada a parlar nostrat, com l’Ensems; i l’Ensems semblava fer el camí contrari. Vasos comunicants? Un cas de tafurisme? D’intrusisme?

-       Uh, nigga, uh fucking tia, estic a punt, amb ganes, sang i fetge, cops de puny i lleterades –va respondre, l’Ensems, donant-se cops al pit, creuant les mans i tombant la córpora. Es va posar una cadena sumptuosa al voltant del coll i se n’anà cap a la Virreina, després d’acabar-se d’un sol glop mitja cervesa, encendre el mòbil de reggaeton i abaixar-se els pantalons fins a descobrir la guardioleta.

“En arribar a la Virreina, vaig detectar, d’immediat, que fóra vespre d’estar dret. S’havia anat omplint el pati i les faiçons de la concurrència transmetien, d’una revolada, una voluntat de modernitat, quan no de postmodernor, fins i  tot es diria que algun cas fregava la hipermodernor més autèntica. Si Joan Sales baixés de la placeta Ramon Amadeu fins a la Virreina, quedaria com...No ho sé. El puertorriqueny empeltat de novaiorquès o a l’inrevés, Urayoán Noel, em desvetllà un record dolorós d’infantesa. Poc donat a la cançó, a la gràcia ínclita que aconseguia de fer riure pares i tiets, jo assajava de cantar cançons, de fer show, de fer gràcia, d’atraure mirades i amor, tancat a la meva cambra, solitari, franquejat per algunes imatges rebregades del Barça de Rinus Mitchels, que després serien substituïdes per algunes fulles de revista “porosa”...Em tancava i feia que cantava i desafinava i em posava un casset i em movia maldestrament i imaginava que el públic em seguia, m’ovacionava, deia coses inconnexes, inintel·ligibles, i quan sentia el sorollet de la mare que s’acostava a obrir la porta, parava en sec, com descobert. Aquest record, poc o molt, pel camí del dret o del tort, va ser el que desvetllà Urayoán Noel, en qui vaig veure l’infant que un dia vaig ser. Noel, enlloc de cassetes, gastava el “software” d’un mòbil de darrera generació –que és com dir un mòbil d’ara– i enlloc del meu català feréstec amb alguna palada de xarnego, alternava castellà de Puerto-Rico i anglès de Nova York. O era al revés? El petit homenatge brossià que va oferir Nöel no el vaig arribar a capir.

A la Virreina vaig retrobar en Debades, un company d’aquelles nits del Raval, de quan era el Raval. Quina sensació de joventut, d’anys recobrats! Vam acordar, amb en Debades, que fos com fos després faríem cap a la Poderosa. Segons algunes versions oficials, centre de pensament i bonhomia on els artistes i la concurrència inquieta poden seguir treballant en xarxa i ampliant els horitzons i sinergies culturals; segons d’altres, es tractaria més aviat d'un santuari de perdició i pesca supremes. Ja se sap que les cròniques d’avui gaudeixen d’una tendència natural a l’exageració, incapaces de trobar el punt mig. 

Observant els esgarips de Noel i les seves conversions poètico-telefòniques, en Debades confessà: “jo sóc més de mossèn Cinto, en moments així em sento feréstec”. I ho va acompanyar amb un lleu grunyit a l’estil Manelic que, tenint en compte els sons que emetia a l’escenari en Noel (el del “coroporocoroporo” al Palau), no desentonà ni mica. És més, alguns cregueren que Noel havia estat capaç de crear una doble escala musical a partir de la ressonància prodigiosa de la caixa, en un exercici diafragmàtic sòlid o insòlit però sols a l’abast dels genis vertaders. El grunyit d’en Debades sortí de la Virreina amb una força tal que, a banda de deixondir algun regidor barceloní que dormia plàcidament a aquella hora, arribà fins a Puiggraciós, encalçà el darrer sospir de Raimon Casellas i digué bona nit a una monja del santuari.

El negre Saul Williams –“eh tu nigga”, cal dir quan no saps què dir-li– semblà desvetllar definitivament la concurrència, que reia i l’aplaudia amb cert fervor i semblava entendre-ho tot, amb tots els ets i uts. Oh ensenyament públic tan bandejat! Oh EGB i ESO no prou benhaurats! Què pensàveu, descreguts vinguts del “temps passat sempre millor”, què pensàveu, que els nostres alumnes no sortien amb un anglès impol·lut que els permetés, fins i tot, anar a pidolar fronteres enllà? Jo, que devia caure en la termita dels tolits per les llengües estrangeres, no clissava res, però amb l’esperit inquiet sempre en “mode on” –oh, nigga!– em decidí a encetar una particular enquesta per atènyer les paraules i discurs de Williams i poder-les transmetre a tots els lectors de bé que paren la vista ara, aquí. Aquí, aquí...Bé, ja està la “perfomance” experimental.

A la pregunta de si entenien el Williams i concretament, què deia, la resposta més comuna fou: “una mica, d’aquella manera, a mitges, és que va molt ràpid, alguna cosa agafo, però és molt potent, eh, aquest tio és molt potent, hòstia”. I sí, “eh, nigga”, a fe que ho era: un recitar d’un ritme portentós i ferm que t’arrossegava, veloç, unes cadències de paio malcarat que si te’l trobes sota el pont, tremoles, una presència física que estarrufava –expliquen– certes figues i tites, segons els casos, un recitar que se t’enduia, sí, que al final se t’enduia a fora, a peu de Rambla, una estona...Amb l’ajut inestimable d’alguns presents amb disposició d’un nivell “advanced” d’anglès, vaig rescatar, via traducció lliure, algunes paraules i missatges del recitar potent, “eh, nigga, aquest tio és molt potent” del vespre que ja tocava la mitjanit a la Virreina: “pagar el lloguer”, “la dona a qui perdona”, “la realitat sagna ficció”, “el meu fill sap què és el color porpra sense tenir el concepte de la paraula porpra”, “quantes veus no hem silenciat”, “més a prop del naixement del que jo estic de la mort”, “I am that nigger!

I, oh! al mateix temps, m’adoní que, en glopades progressives i turgents, havien entrat turistes que treien el cap per la Rambla, delerosos de conèixer la barcelonina nit. I és clar, ells que no han patit la diatriba de l’EGB ni l’ESO, ho entenien tot amb un detall estarrufador. Williams fou acomiadat amb aplaudiments generosos i, si no fos perquè als turistes se’ls feia tard per seguir “descobrint” la barcelonina nit (Oh! Josep Maria Planes, si els veiessis ara!) i perquè no havien estat informats dels nous costums sobre el tema, hagueren tret Williams de la Virreina talment un torero.

Sortírem a fumar, amb en Debades, i acordàrem que la comitiva havia d’encarar-se cap al carrer Riereta, en ple Raval (quins temps, al Raval!) per tal de començar a escatir alguns misteris inescrutables de la poesia catalana...Aquell local de doble versió tenia taules i seients i cortines...Diuen algunes cròniques de darrera hora que fins s’hi produí un combat de jotes..."Tota cortina està feta per córre’s”. Apunteu-lo, aquest vers.


Ensems Malgrat-tot"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada