Clarividència + Resiliència = ClaResil 2012mg

En sortir del temple contemporani del Macba, amb la poesia encara calenta de Benet Rossell, Caroline Bergvall i Víctor Sunyol, vaig anar cap a La Capella al carrer Hospital, un altre temple, aquest del segle XV, que l’Institut de Cultura dedica als projectes artístics més innovadors.  De la blancor i la llum del primer a la grisor i la tenebra del segon, on es presentava ClaResil 2012mg, un projecte comissariat per Alex Brahim, que ofereix cinc dosis d’aquest compost medicinal. La primera és la que va tenir lloc dimecres per a Barcelona Poesia i les altres vindran els dies 25 i 30 de maig i el 12 de juny. 

En el text de presentació de ClaResil 2012 mg es parla d’”un entorn atomitzat i multidimensional. Una societat desmotivada, abocada a la superació del daltabaix que ha esclatat amb la història recent. Un futur immediat de gran incertesa, farcit de veus, secrets, vels i obscurantisme que semblen no correspondre’s amb el trànsit informatiu vertiginós que es procura associar a la idea de llibertat. Enmig d’aquest panorama, més enllà de procediments estrictament pragmàtics i de supervivència, de l’escapisme i de la persecució d’utopies, CLARividència i RESILència, assumides com a “models de conducta vivencial”, ens podrien proposar claus per afrontar la realitat”.

Els ingredients actius d’aquest medicament són múltiples, però el dia de la inauguració ens vam fixar sobretot en les accions poètiques d’Aggtelek, R. Marcos Mota i Lobregat Balaguer.

Aggtelek (www.aggtelek.net) són Xandro Vallès i Gemma Perales i van presentar una acció com a producte expandit de la seva instal·lació “Poéticas del objeto”, un conjunt d’objectes inspirats en idees socials subjectives sobre el món actual, que es podrà veure fins al 12 de juny a la Capella, juntament amb les obres de Julián Álvarez, Sergi Botella, Lúa Coderch, Ainara Elgoibar, Fermín Jiménez Landa, Avelino Sala i Oriol Vilanova.

Qui va dur a terme l'acció d'Aggtelek va ser l'escriptor Eloy Fernández-Porta, assegut en una butaca anys 60 i envoltat d’una pila d’objectes curiosos de la instal·lació, desgranava poètica quotidiana a partir de converses, de pensaments, de petites anècdotes del dia a dia, amb el convenciment que art i vida van sempre junts, i que el sentit de l’humor és un ingredient vital per sobreviure. Una noia al meu costat deia: “Això és com el que fa el meu pare o, què coi, el que fem tu i jo cada dia!” i em feia pensar en allò tan summament gastat que encara hem de sentir dir quan es parla d’art contemporani: “Jo també sé pintar gargots així!”. Aggtelek aconseguia, doncs, qüestionar aquest vincle indissoluble que els dadaistes ja van anunciar pregonant que l’art es confonia amb la vida i que la vida s’havia de convertir en una constant manifestació artística. O, anant una mica més enllà, el que el transformista Leopoldo Fregoli sintetizava en aquesta frase: “L’art és vida, i la vida, transformació.”

I la transformació ens arribava a continuació, amb R. Marcos Mota, que presentava una adaptació performàtica del seu text “Lanzar un travesti al espacio”, un viatge d’anada i tornada pels tres esglaons d’un podi, mentre sentíem el text des dels altaveus, un assaig vital a tempo lent. Ell apareixia completament tapat (cap inclòs) amb un vestit llarg reptilià. Del 3 al 2, del 2 a l’1, parada per calçar-se une botes amb plataforma i, tot seguit, repetir el viatge, amb extrema lentitud i delicadesa, fins que va baixar del podi i es va difuminar entre la foscor de les parets medievals, mentre sonava una música preciosa que no vaig saber identificar. Poesia transvestida en estat pur.

Quan va començar l’actuació de Lobregat Balaguer em vaig adonar que R. Marcos Mota era al costat meu, dret, recolzat en un pilar, elegant i discret, escoltant la filipina parlar de la seva mare i de la religió i de com considera que el que més s’acosta a un acte litúrgic és allò que estem vivint en aquells moments a La Capella, en què ella ocupa el lloc on hi devia haver l’altar del temple, i de fons la projecció de l’interior d’una església buida. Església dins església. Repetició. Barreja anglès i castellà, i repeteix frases com en una salmòdia: “Te perdonaría hasta lo que no fuese tu culpa”, “Un, dos, tres, padre nuestro, un, dos, tres...”, “A lady of divine grace, pray for us”. I la relació amb la vida: Imelda Marcos i el seu armari de sabates, el Mundial de futbol, escenaris reconeixibles per a tots els feligresos. S’adreça a nosaltres amb confiança, canvia el to i diu el text, ens torna a parlar amb confiança, cavia el ritme i el to i  ara mig canta, rapeja una mica, sobretot en el gest, i té potència, molta potència, aquesta sacerdotessa de l’spoken word.

Lis Costa