dijous, 17 de maig de 2012

Entendre la llengua


Vaig escoltar la poesia fina de Brigitte Oleschinski al Palau sense entendre res del que deia. Vaig escoltar el verb torrencial i contundent de Saul Williams a la Virreina gairebé sense entendre res del que deia. I vaig disfrutar de les dues maneres de dir, sense saber-ne el contingut, però intuint estats d’ànim, queixes, retrets, relacions i nostàlgies que em van emocionar. Perquè a més del llenguatge verbal hi ha el gest i el to i la velocitat i el volum i el timbre i la mirada.

Sempre que em trobo en situacions literàries de no comprensió lingüística, recordo el que el professor Jordi Llovet ens havia explicat a classe, fa una pila d’anys, a la Facultat de Filologia: podíem trobar plaer escoltant qualsevol llengua, ben llegida, deixant-nos endur per la seva musicalitat, la seva cadència, el seu accent. Ens explicava que, sent ell molt jove, s’havia fet llegir Kafka per algun familiar de l’escriptor, sense entendre un borrall del que deia, i que hi havia trobat gran delectació.

Dilluns vaig anar a escoltar Jordi Llovet a la Biblioteca de Catalunya perquè, tal com anunciava el programa de Barcelona Poesia, ens parlaria de poesia des de l’angle que més li plauria. I Jordi Llovet sempre és sorprenent. Vaig fer mans i mànigues per arribar-hi a temps, però em vaig perdre els deu minuts inicials. L’Anna Ballbona ha fet dues entrades en aquest bloc en les quals detalla el fil de la conferència llovetiana magníficament i, per tant, elimino la part més descriptiva que havia preparat per no ser repetitiva. 

 
Totes les cadires plenes, gent dreta per tot el passadís lateral, calor, i gent que anava arribant i es mig quedava a la porta, veient que ja no hi cabia. No sé com va presentar la seva conferència, però de tot el que vaig poder escoltar, la visió de Llovet és que la poesia no té bona salut: hi ha manca de tradició literària; el nacionalisme ha fet mal a la literatura; no hi ha voluntat d’estil, de forma; les programacions literàries a les escoles no estan ben fetes; hi ha una tradició sacerdotal que fa mal (que va des d’Espriu a Martí i Pol, a Lluís Llach i a Pep Guardiola); hi ha poca tendència a llegir literatura estrangera. I hi ha molt poca anàlisi crítica de la poesia.

En acabar, uns minuts per a preguntes: Per què critica tant els traductors? Resposta: Cada vegada menys!, seguint el consell de Martí de Riquer que em deia que no parlés malament de la gent. Pregunta: Algun referent poètic més proper que els que ha citat en la conferència (Carner, Riba i Foix)? Resposta: Maria Mercè Marçal, que té molta qualitat. És magnífica. I en diré un, amb qui avui he parlat per telèfon, Adrià Targa. És molt jove però ja apunta maneres... I així m’estalvio de parlar de poesia contemporània.

 
Tota la conferència va estar farcida d’anècdotes, amb el to de “marmanyer” que Llovet atribueix al pare Batllori quan li explicava vivències d’Ignasi Agustí, d’Eugeni d’Ors i de tants altres. Sincerament, m’hauria agradat no entendre tan bé el que deia i haver-me deixat endur pel seu verb ballarí, àgil, divertit, murri i amb tempo d’allegro vivace.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada