“Que la necessitat cremi el temps”

Es pregunta si a d’altres també els passa: que amb poemes d’una llengua que sona totalment estrafolària se’ls en va el cap, costa concentrar-s’hi i acaben bufant núvols. Anit, la Cronista de Pega (a casa vostra no ho dèieu allò del “Ciclista de Pega”?) es va posar a prova amb el recital de poesia sèrbia a l’Horinal, aquell epicentre poètic dels dimecres que ahir ho era una mica menys, no per res, sinó sols perquè la poesia aquesta setmana i mitja està escampada i va per diferents cases de Barcelona. Quan diem poesia sèrbia vol dir escrita en serbi de debò. La Cronista de Pega ho va preguntar, per si de cas, perquè desconeix els designis de l’aiguabarreig de llengües eslaves, i efectivament, era serbi. Una llengua que deu tenir uns PKSXBGTR de parlants.

Vladimir Kopicl i Milutin Petrovic, els poetes. Es veu que els dos són poetes més que notables al seu país. En Vladimir (els direm pel nom, amb certa familiaritat, però és que així resulta menys entrebancat), en Vladimir –el de la barba canosa, pels que hi van ser– és un poeta molt premiat, és artista també i un dels màxims representants del conceptualisme serbi i director del museu d’art contemporani de la segona ciutat sèrbia. En Milutin, cabell llarg amb cua esllangida, és un jubilat, cosa que al seu país és una bona notícia: ploma destacada com és, l’Estat li paga una pensió per seguir escrivint. Ni és broma ni m’ho he inventat.

En el recital a l’Horinal van oferir poemes traduïts en el seminari de traducció a Farrera de Pallars, aquesta tancada literària que organitza la Institució de les Lletres Catalanes. El seu director, Oriol Izquierdo, que gasta un sentit de l’humor elegant, la va descriure ajustadament: amb una dotzena de persones –entre traductors i poetes– i els dos poetes serbis, l'estada té lloc en “una casa que té, entre d’altres virtuts, que no en pots sortir”. De Farrera n’han sortit una quarantena de poemes traduïts. I un tastet, ahir.

Primer recitaven en Vladimir i en Milutin –la familiaritat no vol ser ofensiva sinó entranyable– i després, en català, poetes i traductors citats a Farrera: Carles M. Sanuy, Cinta Mulet, Mireia Lleó, Rubén Luzón, Hristina Vajic, Radina Matic, Pau Bori i Jelena Bori Petanovic (Vajic, Matic i Petanovic, com abans Petrovic, porten un accent a la “c” que no he pogut posar). Sense entendre’ls de res, a la Cronista de Pega li va semblar que en Vladimir recitava més d’una tirada, sense aturar-se a mastegar matisos; i en canvi, en Milutin feia com que degustava més els versos, girs i silencis. En Vladimir, més narratiu, també més conflictiu (“ha arribat el temps de la necessitat, que la necessitat cremi el temps” o “per què he de casar-me? Això només espatlla el resultat”). En Milutin, més endut per la imatge i el joc amb el vers (“però jo tinc el remei, el clavaré sobre teulons, li trencaré les ales” o “el meu bon ratolí mut recorre la Via Làctia”).

A la Cronista de Pega, en Carles M. Sanuy, amb aquella veu subterrània i l’aire de tornada del western, li va acabar d’arrodonir algunes sensacions respecte aquests poetes, afinant en el retrat: “en Vladimir és més discursiu, té poemes molt llargs, molts són a prop d’un cert surrealisme”; “en Milutin ve de la tradició simbolista, amb frase curta i visual, recrea el poema en l’oralitat”. Fos pel temps cremat, pel ratolí envolat o perquè les dues poètiques –i els ventrílocs que ens les van fer emergir– eren distingides i consistents, la Cronista de Pega no va arribar a bufar núvols. I en canvi, va recollir la sensació suau d’un vers d’en Milutin: “un núvol sura damunt del teu cap, immòbil”.