dimecres, 23 de maig de 2012

Greatest Hits


El repic de boles de billar que sents al capdamunt de l'esquena et recorda el final de festa del Barcelona Poesia. És el ressò de la nit estratosfèrica de la plaça del Rei, no hi cabia ni una agulla per veure en Roger Mas acompanyat de la cobla i l'Albert Pla amb un desbridat Diego Cortés. Esclatant, tot plegat. Algú, per anys propers, ja deia de portar el concert traca final del BCN Poesia a plaça de la Catedral. Qui ho haguera pensat, fa un temps? El millor final, el més representatiu -a pesar d'incomoditats i estretors a plaça- de la intensitat d'aquesta setmana i mitja de recitals, espectacles, muntatges, concerts, conferències, lectures, música, teatre, garbuix de disciplines travessades per la paraula dita, per la poesia, per una poètica. Plens reiterats, plens sonors, grans sorpreses. Intensitat, fibra, sentiment, trempera.
Gràcies a les cròniques per aquest blog, n’he pogut tastar aquest nervi punyent, aquesta empenta diària que s’ha escampat per un grapat de racons de Barcelona, alguns d’insospitats. Cada dia de girar full i encarar un altre vespre i nit poètiques era una nova expectativa de “a veure què toca avui”, a veure què han cuinat aquest parell de bojos estimables que ens han donat i obert camp per córrer en aquest blog, camp per córrer en aquest festival on cada dia capitanejaven la caravana poètica d’una banda a l’altra de la ciutat, de la plaça Ramon Amadeu a la Seca, a la Virreina, al MACBA, al Palau, a l’Horiginal, al CCCB, a l’Ateneu, a la Miró, a la Moritz, al Moog...i és clar, fins a la Poderosa. Aquest local del carrer Riereta, una de les troballes i cireretes del pastís d’una qüestió molt ben perfilada: els espais. Des dels llocs clàssics inel·ludibles (el Palau de la nit de poesia és un altre Palau, però) fins a portar la poesia a llocs on és menys habitual, cosa que ha arribat a crear moments de màgia interestel·lar. Un d’ells, inesborrable, ocupa el primer lloc d'aquests Greatest Hits a correcuita –la memòria, enganyosa, sempre va amb estrips. És el recital de Perejaume i Chantal Maillard. Espaterrant. M’ha agradat veure –per poder-los veure, per veure i trobar altres coses– els fills bastards de Nova York, Saul Williams i Urayóan Noel, o algunes veus del Palau que ara, amb temps i gana oberta, hi aprofundirem més.
El petit format m’ha commogut: Orella recitant Sales o les dues poetes romaneses a la plaça Ramon Amadeu o en Jep Gouzy a la Moog. Moments memorables, com Biel Mesquida elevant-se, en un recital sensacional a la Moritz, recitant, per començar, un poema de Rosselló Pòrcel que era seguit, amb moviment de llavis, per Maria del Mar Bonet, al públic. O també la sorpresa, l'impacte, la plenitud de grans descobertes literàries, d'escriptors com Strand, de drings de versos de nord enllà o d'oceà enllà, d'altres tradicions, discursos, horitzons...I també hi ha hagut el conill de la Missa Pagesa de Dolors Miquel, l’esquinçada de les “Galtes de perdiu” d’en Subirats, els sonets d’en Targa, les “Textures” recomanables de la Mireia Calafell, una mica de Sagarra en boca de la Sardà, Laia Cagigal cantant Roig, l'autoretrat d'en Roig...I anomeno tot això que he pogut veure i em deixo, amb recança, tot de coses que no he arribat a tastar, com l'Slam Poetry o les accions al MACBA o en Pedrals a la Seca.
Més enllà de la tria de preferències, opinions del moment, gustos que es modelen a partir de descobertes (i en aquest festival n’hi ha hagut unes quantes, com també de visions que s'acaben capgirant), més enllà de tot això, deia, hi ha aquella atmosfera, les converses desbocades, les copetes de després, la trempera que us deia –i ja m’enteneu.
Parlava abans de la caravana poètica. La darrera nit de plaça del Rei –amb la postil·la de Robadors– m’acomiadava de l’Ensems i en Debades i molts d’altres enfilats a la caravana d’aquests dies, que han animat vespres, nits i matinades, una fanfàrria que es creuarà en molts altres vorals: els dos col·legues cronistes de blog (una especial menció per al cronista taxista), en “Rosebud, el Puta”, “l’Escriu bé, el Puta”, el Sito, la Noe, la Bovary, l’Espasa, el Sant Pancraci, l’Ester, la Clara, l’Albert, la Gemma...i tants d'altres. Casum l’os pedrer, la Cronista de Pega va i es fot sentimental de cop. Però és que ha xalat com una camella estofada. I això, ben mirat, una mica també deu estar bé dir-ho, oi?

Com va dir Mónica Valenciano, “Recuerda...Empezamos!”

diumenge, 20 de maig de 2012

Visca l'antipoesia i la infrapoesia!


El poeta xilè Nicanor Parra va impulsar el terme "antipoesia" l’any 1954, quan va publicar Poemas y antipoemas, llibre clau per a la poesia xilena i per a la poesia universal, que va obrir el camí de la poesia de l’oralitat, de la parla quotidiana, del no-sentit, de les frases fetes, de les dites populars, de les parèmies... A Catalunya, el representant màxim del corrent antipoètic és Carles Hac Mor, que n’ha creat una derivació:  la infrapoesia. 

Hac Mor va fer un oxímoron vital d’infrapoeta i va presentar-se al Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona amb Dietari del pic de l’estiu. I el va guanyar. Visca l’antipoesia i la infrapoesia! I visca els qui han acordat donar-li el premi, perquè diu molt de la seva salut poètica!

Estic d’acord amb el professor Jesús Martínez Clarà, que avui ha escrit en el seu bloc (http://jesusmartinezclara.balearweb.net/post/109842) que considera que els qui eren presents –i ell n’és un– al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona a l’entrega del Premi a Hac Mor “asistimos  por un lado a un acto de gran relevancia cultural para la ciudad y por otro, a una acción performática que pasará a la historia del arte. En el momento de escribir esto, aun no alcanzó a adivinar sus consecuencias. Pero sé que fue un momento fundamental en la memoria de las letras catalanas y universales.”

El dia abans, Carles Hac Mor participava a No hay Parra tanto: antihomenatge a Nicanor Parra al Teatre del CCCB, en un acte coorganitzat amb Casa Amèrica Catalunya, conduït pel Dúo Floret (www.duofloret.com) i en el qual van intervenir, a més de Carles Hac Mor, dos artistes xilens: Txalo Toloza i Martín Bakero.

El Dúo Floret són Daniel Pellegrinet i Joaquín Daniel, argentins afincats a Barcelona que fan shows on barregen música, cançó, humor, teatre i poesia, i que van conduir l’acte antipoètic simulant un programa radiofònic. Entonaven la sintonia “nohay-pa-rra-ta-aantoo...” i ens avisaven que el show estaria farcit d’antimetàfores, antirimes i antitot i que hi hauria “parranda asegurada”. En la intervenció inaugural van dir el poema “La montaña rusa” de Nicanor Parra, on el poeta semblava fer-se conscient de l’impacte que havia causat la seva antipoesia: 

Durante medio siglo
la poesía fue
el paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
y me instalé con mi montaña rusa.
Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
echando sangre por boca y narices.


Després van presentar el patriarca català de l’antipoesia Carles Hac Mor, que va anunciar que seria didàctic, i va llegir un text teòric sobre el concepte d’antipoesia, del qual vaig copiar alguns fragments:

Qualsevol cosa és art i després passa a ser cultura.
Tothom és (no “pot ser”: “és”) poeta i artista.
Si tot és art, ningú és artista ni poeta.
El llenguatge plasma pensament i crea pensament. I pensar fa de ruc, com diuen a Lleida.
Voler consolidar una cosa és ofegar-la d’antuvi.
La poesia paraparèmica és una cosa en si mateixa, com una pedra, un tren o una gallina.
L’antipoesia té una derivació que és la infrapoesia.
La paraparèmia manté la suspensió de judici.
El llenguatge és el batec de què parla Dylan Thomas.
Marguerite Duras va dir que escriure és el contrari de tenir alguna cosa a dir


I Hac Mor, després d’oferir-nos la part teòrica -que era un avançament del que l’endemà llegiria al Saló de Cent-, va dir uns quants infrapoemes amb l'abrandament i el sentit de l'humor a què ens té acostumats. El darrer infrapoema va ser “Bandoler”:

el vaig trobar tot emocionat!
va venir tota sola!!
es van banyar tots nus!!!
les muntanyes eren totes cobertes de neu!!!!
anaven tot de pressa!!!!!
van venir tot de sobte!!!!!!
tant és!!!!!!!
tant me fa!!!!!!!!
tant se me’n dóna!!!!!!!!!
se me’n fum!!!!!!!!!!
se me’n fot!!!!!!!!!!!
se me’n ben refot!!!!!!!!!!!!
ecs!!!!!!!!!!!!!!!

Després de la intervenció didàctica d’Hac Mor, en què el públic s'ho va passar molt bé, el Dúo Floret va continuar amb el seu programa radiofònic i va donar pas al videoartista xilè resident a Barcelona Txalo Toloza, que va explicar que, curiosament, durant tot el procés de confecció del vídeo per a l'antihomenatge a Parra,, havia tingut al cap un poema que no era precisament de Parra sinó de Linton Kwesi Johnson i ens el va llegir. Llibertat i revolució. I vam passar al visionat: aeroports, núvols des de l’avió, Txalo menjant fideus xinesos, gent, no-llocs... imatges quotidianes gravades amb eines quotidianes. I una llista de vicis moderns i de textos antipoètics combinats amb sons samplejats de Parra, Lygeti i Chris Marker. Antipoesia visual.


Dúo Floret va interpretar el poema de Parra “Padre Nuestro” amb ambientació eclesiàstica inclosa i van donar pas al poeta xilè Martín Bakero, que va aparèixer a escena enfundat en una granota blanca amb caputxa sobre la qual es projectaven les imatges que la seva companya, Laure Clapies, anava creant. Tot i que Bakero no va tenir la força que acostuma a tenir en les seves actuacions -i es va notar perquè el públic va començar a desfilar-, els antitextos fonètics, guturals i incomprensibles resultaven inquietants.


Visca l'antipoesia i la infrapoesia!

divendres, 18 de maig de 2012

Lliurament dels Jocs Florals: la bola dels poetes

O la no-crònica que vol no-contar la contra-dicció dels Jocs Florals 2012

Entra la Poesia per la porta, amb tots els honors. Oh, sí, la fanfara celestial bufa els vents de la tradició i, amb aire marcial, entren les Autoritats. Pel que fa al cas: l’alcalde, el regidor de cultura, el poeta guanyador i la presidenta del jurat. El Saló de Cent és molt bonic. Em diuen que aquest any hi ha més gent que l’any anterior. De fet, n’hi ha força, de gent, però no acaba de ser un ple total, i se’m fa estrany, acostumats com hem estat aquests dies a fer cues, a fer servir els colzes, a arribar d'hora per agafar lloc, acostumats com estàvem a l'èxit espaterrant (sic) de la poesia. Ningú no podrà negar que aquest festival ha aconseguit ser molt a prop de la gent, ningú. Les autoritats avancen pel passadís central. És molt bonic, això del Saló de Cent, quins tapissos, quin bé de déu. Hi ha algun forat, sobretot a les bancades del darrera. Falta gent jove. Et preguntes on és, i què fa –alguna cosa ha de ser– que no hi siguin. Potser és que, fet i fotut, tot plegat és massa jocfloralesc (coi d’adjectius, ara comences a entendre aquests usos que acaben adoptant les paraules per definir les… en fi…). L’alcalde seu, tots seuen. La fanfara calla. Quina politesse, la poesia! Quina sort, penses, d'haver tingut durant aquests deu dies tot el ventall de possibilitats: la poesia macarra, la de corbata, la dels baixos fons, la de terra endins, la de misticismes virolats, la que fuma, la que no, la que és elegant, la que bruteja, la que impressiona, la que fereix, la que fineix, la que val la pena. Tot n’és ple. L'alcalde, en Trias, pren la paraula:

“Barcelona aposta per ser capital de cultura i de coneixement”, el festival “amara de poesia tota la ciutat”, “aquest és un acte que fomenta el talent”.

Silvia Bel recita, sembla que hagi esdevingut una peça imprescindible en tot bon recital on calgui una recitaire de cap a peus. Diu el vers molt bé, sap comunicar, però "és molt millor fent de Rodoreda que recitant poemes", com ja va dir la Cronista de Pega. Potser sí, la Colometa li escau la mar de bé. Llegeix una breu selecció de l’anuari que en Joan Todó ha tingut la santa paciència d’escriure –i molt bé, per cert. Lectura recomanada, que fa de bon llegir i de bon pair. En sap, aquest paio. Ressonen versos d’António Ramos Rosa, Francesc Garriga, Albert Roig i Casasses. Trobes un encert que es reciti, en tota la reverberació possible de la transcendència, allò de “les dones totes de putes / i els hòmens a la cua per clavar-la ony sigui”. Oh, la grandeur de la Poesia! Les putes i els dies! Oh, la veritat que entra, de sobte, als grans temples, i com em ve al cap, com un tro, aquells versos de Joan Brossa que acabaven la sextina amb "No hi ha mans brutes si la salut penja / per dins; les ungles cauen en diumenge, / i fuig la barba, i viure val la pena". Tota subversió lúdica, però, queda tallada en sec per la irrupció d’en Jaume Ciurana, que comença citant els imperdibles Espriu i Raimon i prossegueix amb elogis a la feina feta:

“L’Ajuntament té un compromís amb la poesia i amb la literatura”, un compromís “amb la paraula i amb la llengua”. En més d’una setmana de poesia a la ciutat “hem tingut fins i tot” –sí, fins i tot!- “un campionat de Poetry Slam”. “Hem palpat la força dels poetes”.

Ai tu, forçuts i herculis. Fent bola, els poetes. Ens agrada molt que en Ciurana digui que s'està recuperant un arxiu sonor de Jacint Verdaguer on podrem sentir-lo amb la veu més clara, coses de la tecnologia. Magnífic aquest llaç que uneix dos móns: el fet és "el vincle entre tradició i modernitat que simbolitzen els Jocs Florals”. I allà, tot seguit, bo i dret, dispara en Pere Antoni Pons el veredicte del jurat, que diu que aquest any és Mestre en Gai Saber en Carles Hac Mor. Dietari del pic de l’estiu, es diu la criatura. El Mestre puja al púlpit, ja hi és, s’escura la gola, comença a llegir. Porta mitjons i camisa vermella, com d’habitud (és com la festa de no-aniversari, però ajustat als aspectes tonals: en aquest cas sempre és no-cap d’any, per allò del vermell, ja m'enteneu...). El discurs va ser força semblant a del dia abans, el dia que no va ser parra tanto. Més o menys (potser menys que més, ja em disculpareu) la cosa va anar així –tot seguit en teniu algunes fogonades en forma de còctel no-discursiu–: 

“Tothom és poeta i artista. No dic que tothom ho pot ser, dic que tothom ho és”, “Hegel va significar la mort d’una manera d’entendre l’art”, “voler ser avantguardista és un disbarat”, “als mestres se’ls ha de defenestrar”, “les tradicions cal assimilar-les per desempallegar-nos-en”, “la negació és un acte d’afirmació positiva”. Parapèmia! “El dogma és inherent al sentit”. “Tal com diuen al meu poble, lo pensar fa de curt”. “Les coses lletges i vulgars també són poètiques o parapèmiques, depèn de la mirada de qui les mira”, “qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra”. “És el batec del qual parla Dylan Thomas”. “Para-papààà!”

Carles Hac Mor deixa el lloc a Vinyet Panyella que, abans de passar el darrer torn de paraula altre cop a l’alcalde, parlarà del llibre i de l’autor. Una exposició extensa, feta amb seny i també amb cor (“l’escriure extrem, que és com dir el viure extrem”). Ara ja sabem que el llibre és un “soliloqui fragmentari, un trencadís de poemes prou ampli que mostra bona part del paisatge”. Panyella anuncia que l’antipoeta s’ha cansat de ser anti i ara és infrapoeta, si és que es fa dir d’alguna manera, ja que “defuig qualsevol mena de classificació” i és un “militant de l’anarquisme nihilista, que no milita enlloc”, tal com deia l’Antoni Clapés. “Res és transcendent en la poesia de Carles Hac Mor. Es tracta d’escriure sense escriure res”. La contradicció, la CONTRA-DICCIÓ, tal com remarca Vinyet Panyella amb l’elegància de sempre. Un text rigorós i ple de vitalitat que acabarà emocionant el poeta. I ara sí, ja no hi ha temps per res més. En Trias, l’alcalde, toca diana. La fanfara interpreta Els Segadors. Un poeta que seu al meu costat em pregunta si no havia vingut mai, que sempre ho fan. Tothom dret. Em fixo, però, que ningú no es posa el palmell de la mà al cor, com fan els groupies de l’aferrament nacional a d’altres contrades (o aquí també ho fan?). Tampoc ningú alça el puny, o fa allò d’alçar-lo amb quatre dits estirats cel amunt. Potser és que això no toca. El xou s’acaba, nois. Potser sí que caldria agitar-ho tot, canviar-ho, remoure-ho d’alguna manera. Que així no n’hi ha prou, que tenim set. Que tot està per fer i tot és punible!

dijous, 17 de maig de 2012

En Debades va a l’Ateneu

En Debades s’havia entestat en descobrir si el gag de Polònia de Pere Gimferrer tenia res a veure amb la realitat. És prosa dura i col·loquialisme, en Debades, va anar a la pública, ve d’aquest món de pagès poligoner i a l’estiu no li van pagar cap curs de res a l’estranger. Així que va decidir anar a l’Ateneu Barcelonès, on Gimferrer participava en un “diàleg obert” –que són trempats els títols d’aquests sectors, oi? – amb Antoni Marí, un altre home cultíssim, moderat per Eduard Escoffet, codirector del festival. Molt potent tot literàriament. En Debades ens ho explica, de forma subreptícia i amb els tics que ja li coneixem, que aquests dies de BCN Poesia se li han anat disparant. No en feu cabal:

“Diverses conclusions, molt d’enunciat, que si no farem tard als Jocs Florals d’avui, al Saló de Cent. I hem quedat que hi serem i que després acabarem la festa amb l’Albert Pla i en Roger Mas i qui vulgui venir, casum l’os pedrer, que ja s’acaba el festival, que vingui, que tot això ha estat més ràpid que un somni humit d’una nit d’estiu, cagum la puta d’oros.

Pere Gimferrer s’assembla molt al seu gag, té una forma de parlar com empassadissa de saliva i un posat còmic que hagueres volgut que xerrés més i tenir-lo més estona i desimbolt en escena, cagum la puta d’oros. Sembla que en sap molt, casum l’os pedrer. Còmic que la sap llarga, també, de vasta cultura, que invita horitzons. Gimferrer, com qui no vol la cosa, les va dient: “l’home d’una sola llengua és com l’home d’un sol llibre” (ho aplica també per qui només llegeix en anglès o francès); “la majoria d’edicions literàries (he apuntat edicions, cagum la puta d’oros, però com que és xafallós, crec que més aviat ha dit “tradicions”) no són autosuficients encara que els seus parlants ho creguin”. Un moment per emmarcar: Gimferrer dient “improssificable”.


En el concurs dels literats elevats més avorrits i de discurs dens que avança i es recargola, enderiats i complaguts en una determinada densitat de melic encimbellat, i jo no sé si ell se n’adona però a estones aconsegueix ser inintel·ligible encara que potser diu grans coses, en aquest hipotètic concurs, dic, Antoni Marí hi tindria lloc assegurat.

Primeres conclusions: Si no dius que la tradició literària catalana no omple les teves necessitats i que per això et sents molt més proper a d’altres tradicions com T.S. Eliot, els simbolistes francesos i els romàntics alemanys (han de ser aquests), si no dius ben bé això i així i hi afegeixes una distància d’ivori de tot, no ets ningú. L’heterogeneïtat sembla que aquí no hi pugui ser i hagis de triar entre el pare i la mare. De la tradició catalana digues sols, què sé jo, en Gabriel Ferrater per lloar que era capaç de traduir el polonès.

Un altre moment per emmarcar: el noi del públic que pregunta què s’ha de fer, com s’ha de fer per poder publicar una primera novel·la, que ja que hi som posats, ell en té una de feta, que ha estat a l’escola de l’escriptura de l’Ateneu...Una altra conclusió darrera: hi ha micromóns literaris que ni trepitgen l’asfalt de la realitat, d’una miiiiiiiiica de realitat, casum l’os pedrer, i que mai dirien ni cagum la puta d’oros ni casum l’os pedrer.

S’agraeix. “Textures”, de Mireia Calafell

Rodó, punyent, emotiu, embolcallador, creïble: cadascú fent el seu paper, tot ben travat, gairebé tot en el punt just. La Cronista de Pega va sortir així després d’haver tocat les “Textures” de Mireia Calafell, al teatre del CCCB. La sensació que quan es fan recitals ben treballats, ambiciosos des del punt de vista de la barreja d’elements que plantegen però delicadament recosits, s’agraeix. I ahir, després de sortir mig atordida de l’Ateneu Barcelonès, la Cronista de Pega va agrair la feina de Calafell (poeta de recitar nítid, sense sobreactuacions ni escarafalls sentimentals innecessaris).



Mireia Calafell hi va recitar poemes dels seus llibres Poètiques del cos, Costures i alguns d’inèdits i, també, espigolats entremig, una tria d’altres poetes –dones– que estima, una tradició literària on s’alinia: Felícia Fuster, Mireia Vidal-Conte, Maria-Mercè Marçal, Gemma Gorga, Cèlia Sànchez-Mustich... La Cronista de Pega també va agrair la música de Miguel Marín (piano, ginys electrònics...), altament sensitiva, que agombolava perfectament la poètica sobre l’escenari, que s’hi fonia. El mateix que els muntatges de vídeo de Sebastià Puiggrós i Elka Mocker: 4 pantalles petites repartides per l’escenari i una de més gran projectaven unes imatges -així en general a cada volta sorprenents- que dansaven amb la poesia i la música, impactants, i que feien de darrera baula que tancava el cercle i submergia l’espectador, de totes totes, en el muntatge.


Posats a trobar-hi pros: la forma d’acabar el recital –amb un poema sobre els “indignats” de fa un any– va semblar trencar massa l’atmosfera més sensitiva, a flor de pell, d’experiència vital personal que havia creat fins aleshores; també algun preàmbul massa llarg d'avantsala a algun poema havia provocat un cert esqueix. Però fos com fos, una poètica de conjunt es va imposar: “això és el dejà vu de cada matí”, “si visqués al desè tindria el doble de temps per reinventar-me”, “abandonar és pitjor que desconèixer”, “sabent que l’escalfor d’un cos dormint et fa de boia.

Festival de talents. Albert Roig a la Pedrera


No pot dir que no tingui molts moments d’intensitat i de bellesa “Una música de cavalls negres”. No pot dir que no li agradin els poemes de Roig quan fa de Roig i els recita ell mateix (no tant les versions o alguns poetes estimats). No pot pas afirmar tampoc que alguns dels artistes que el poeta tortosí va congregar a la Pedrera (tal com havia fet, un temps abans, en l’estrena a la Caldera) no fossin talentosos i s’acostessin als seus poemes o a les seves versions amb extrema delicadesa. Ara, “Una música de cavalls negres”, en la versió grandiloqüent, més espectacular, de pesos pesats escènics (no només per la Maria del Mar Bonet, evidentment, sinó per Sílvia Bel, per Mònica Van Campen...) té alguna cosa d’espectacle deslligat, inconnex. El recital neix a partir dels poemes de “La tempesta” de Roig,  particular homenatge a Rilke i a Brasil. Roig va guanyar els Jocs Florals de l’any passat i alguns no dubten en qualificar-lo com una de les veus més originals del panorama literari català.

Cues ja tres quarts d’hora abans, espectacular. La Pedrera es va omplir, mitjana d’edat alta, és de pensar per la presència estel·lar de la Bonet. Potser també per l’hora “tieta”. De fet, la Cronista de Pega hi va acudir ben acompanyada de dues tietes entranyables: “Tieta M” i “Tieta A”, mixtura de les tietes de tota la vida i d’un sentit crític punk, afuat.

El muntatge va tenir música, cançó, recital, Roig, Rilke, Rodoreda, Bejan Matur, Robert Lowell...Hi van cantar Eloi Prat (home sorrut que potser es va prendre massa seriosament que cantava en alemany), Laia Cagigal (una delícia), Ferran Savall (potser el que cantava més estrany, més experimental, però va captivar la Cronista de Pega) i és clar, la Maria del Mar Bonet fent de Bonet. Van recitar Bel (millor fent de Rodoreda que recitant poemes, però comunicativa), Van Campen (recitant bé, però una mica descompassat el gest amb alguns versos) i Roig, que va oferir un “Autoretrat” del tot creïble i sincer. Tot eren entra i surts de l’escenari, i potser per això i per aquesta emulsió heterogènia d’artistes (d’aquí que semblés un “festival de talents”), que tot va quedar un xic esfilagarsat. El fil conductor que s’imposava no eren tant els poemes de Roig –o, per dir-ho encara més precís, la pròpia veu poètica de Roig– sinó la música de Jordi Gaspar, excepcional.

A la sortida, la “Tieta A”, que no s’havia servit del fulletó de mà, va exclamar: “ah, jo pensava que en Roig era qui havia musicat els poemes!”. La “Tieta M”: “la Bonet em repateja l’estómac, amb aquelles ohhhhh greus –l’escarneix– de quan ja no hi arriba, però en canvi l’armari de la Campen m’ha agradat com recitava, era molt sensual”. Les dues coincidien en assenyalar que la que els havia agradat més, cantant, era la jove Laia Cagigal. De fet, van aprofitar per fer-li-ho avinent de manera ostentosa just quan sortien de la Pedrera. Amigues des de l’institut, les tietes M i A també coincidien en un altre dictamen: “aquest en Roig té un punt de macarrillo”.

Entendre la llengua


Vaig escoltar la poesia fina de Brigitte Oleschinski al Palau sense entendre res del que deia. Vaig escoltar el verb torrencial i contundent de Saul Williams a la Virreina gairebé sense entendre res del que deia. I vaig disfrutar de les dues maneres de dir, sense saber-ne el contingut, però intuint estats d’ànim, queixes, retrets, relacions i nostàlgies que em van emocionar. Perquè a més del llenguatge verbal hi ha el gest i el to i la velocitat i el volum i el timbre i la mirada.

Sempre que em trobo en situacions literàries de no comprensió lingüística, recordo el que el professor Jordi Llovet ens havia explicat a classe, fa una pila d’anys, a la Facultat de Filologia: podíem trobar plaer escoltant qualsevol llengua, ben llegida, deixant-nos endur per la seva musicalitat, la seva cadència, el seu accent. Ens explicava que, sent ell molt jove, s’havia fet llegir Kafka per algun familiar de l’escriptor, sense entendre un borrall del que deia, i que hi havia trobat gran delectació.

Dilluns vaig anar a escoltar Jordi Llovet a la Biblioteca de Catalunya perquè, tal com anunciava el programa de Barcelona Poesia, ens parlaria de poesia des de l’angle que més li plauria. I Jordi Llovet sempre és sorprenent. Vaig fer mans i mànigues per arribar-hi a temps, però em vaig perdre els deu minuts inicials. L’Anna Ballbona ha fet dues entrades en aquest bloc en les quals detalla el fil de la conferència llovetiana magníficament i, per tant, elimino la part més descriptiva que havia preparat per no ser repetitiva. 

 
Totes les cadires plenes, gent dreta per tot el passadís lateral, calor, i gent que anava arribant i es mig quedava a la porta, veient que ja no hi cabia. No sé com va presentar la seva conferència, però de tot el que vaig poder escoltar, la visió de Llovet és que la poesia no té bona salut: hi ha manca de tradició literària; el nacionalisme ha fet mal a la literatura; no hi ha voluntat d’estil, de forma; les programacions literàries a les escoles no estan ben fetes; hi ha una tradició sacerdotal que fa mal (que va des d’Espriu a Martí i Pol, a Lluís Llach i a Pep Guardiola); hi ha poca tendència a llegir literatura estrangera. I hi ha molt poca anàlisi crítica de la poesia.

En acabar, uns minuts per a preguntes: Per què critica tant els traductors? Resposta: Cada vegada menys!, seguint el consell de Martí de Riquer que em deia que no parlés malament de la gent. Pregunta: Algun referent poètic més proper que els que ha citat en la conferència (Carner, Riba i Foix)? Resposta: Maria Mercè Marçal, que té molta qualitat. És magnífica. I en diré un, amb qui avui he parlat per telèfon, Adrià Targa. És molt jove però ja apunta maneres... I així m’estalvio de parlar de poesia contemporània.

 
Tota la conferència va estar farcida d’anècdotes, amb el to de “marmanyer” que Llovet atribueix al pare Batllori quan li explicava vivències d’Ignasi Agustí, d’Eugeni d’Ors i de tants altres. Sincerament, m’hauria agradat no entendre tan bé el que deia i haver-me deixat endur pel seu verb ballarí, àgil, divertit, murri i amb tempo d’allegro vivace.

Susanna Rafart i Biel Mesquida, el vers en persona (tercera nit a la Fàbrica)

El tríptic de recitals a la Fàbrica de la Moritz acaba, i acaba bé. L’espai sembla que es consolida com un bon lloc per fer recitals d’aquest tipus, amb un in crescendo frenètic: cada dia més gent que l’anterior (una de les constants del festival d’enguany, on gairebé tots els actes presentaven plens totals), cada dia més expectació i ganes de ser-hi, de veure-ho i de compartir-ho. Avui, com a últim dels recitals, Susanna Rafart i Biel Mesquida. També dues propostes ben diverses, també dues veus d’una riquesa encomiable. Els dos reciten còmodes, a gust i amb ganes. Es nota que són al seu lloc, cadascun d’ells, i que fan el que han vingut a fer amb la passió necessària.

“En la caiguda, acuita’t”
A l’escenari, palplantada, reposa una cadira. Hi ha tanta gent, tanta, que n’hi ha un bon grapat que s’ho miren drets, amuntegats al darrera de cadascun dels tres blocs de fileres de seients. Tot un èxit, i ja es pot dir ben alt i ben clar. Susanna Rafart surt en primer lloc, amb les ulleres de llegir, amb la vista clavada al vers, i ho fa relaxada, amb un posat seré, com si fos al saló de casa i no hi hagués un grapat d’ulls observant-la. Rafart seu a la cadira, amb pausa, segura. Es dirigeix breument als assistents, obre el llibre L'ocell de cendra (Labreu, 2011) i llegeix sense rèmora, remarcant el vellut d’una veu que no fa concessió a l’histrionisme ("En la caiguda acuita't: no sabran / l'art amb què vas emprendre un dia el salt, / i sí el tempteig silent a dalt del cingle"). Una veu que posa en primer pla la lletra. Als seus versos hi passegen còdols, arbres, la terra, l’entranya, la natura (“què diu l’ocell torbat per la tempesta?” (…) "res no l’espera, res no el fa avançar"). El seu Cant espiritual reverbera, enganxa l’al·literació que esdevé lletania: “Senyor, no m’abandonis a l’amor”. Un molt bon cant, penses. Rafart acaba, tanca el llibre, aixeca la vista i segueix impassible, però a gust, amb la passió necessària.

"Veig els sons amb paraules"
Agafa el relleu Biel Mesquida, "el vers en persona". Mira el públic, a banda i banda. Els estima. Micròfon en mà, inicia el seu torn amb un càntic, preludi d'allò que, de ben segur, ha d'esdevenir. Ningú contesta, però el diàleg amb el públic és palpable. La presència de Mesquida és escènicament imponent, il·luminadora. Passegen per la seva flama la guerra civil, la lluita de classes, el mirall de la terra, el cant popular, l'erotisme descarnat, l’amor feréstec. El cant, llavors, agafa el protagonisme. Ara ve sant Ferriol, cantarem si déu ho vol, la, la, la. I el torrent és imparable, riu avall, Casasses, dolls de saliva, la pulsió d’un moment encès, la complicitat del públic que en vol més. “Besar com si assassinessis”, diu Mesquida, i creus que sí, que això són aquests versos convertits en simfonia. “Faig de tot, perquè la cosa no és el mot”. És dodecafonisme en pulsió vocal. Els papers van caient, però Mesquida mai no els perd. “Nom i cosa, tot u”, i l’últim paper, abans de la cançó de bressol que acotxa la fi, exclama la divisa: “veig els sons amb paraules”. Així fou i així és, la melodia i la troballa. Els aplaudiments eixorden. El bis no es fa de pregar. “Feis venir xerrera”Joan Alcover –quina manera d’acabar!– és la cirereta de la nit. També la d’aquest tríptic a la Moritz.

dimecres, 16 de maig de 2012

Segon round a la Moritz: Laia Noguera i Adrià Targa

Segona nit de poesia a la fàbrica de la Moritz. La parella triada és tot un reclam, dos poetes joves que ja acumulen un bagatge, malgrat l’edat, de força pes. Adrià Targa i Laia Noguera. La sala, pocs minuts abans de l’hora en punt, ja és plena. Hi ha una certa expectació, ganes de veure dues veus tan diferents a escena, colze a colze, micro a micro. Els poc més de cinquanta minuts que durarà el recital ens mostrarà dues maneres ben diferents d'entomar la poesia.

Da nuces pueris!
El primer en dir versos serà, avui, Adrià Targa. Recita sense respir, sense pausa, però no perd el control en cap cas. Diu els versos amb la normalitat que te'ls diria en una conversa de bar, amb l’esma d’aquell qui vol parlar a favor de la felicitat. Comença amb Coneixença i segueix amb Els nius:

(…) Res ja no ens pot aixoplugar del món
sinó la pluja inútil de paraules
que ens cau dels becs on agonitza el sol
com un cuc que la nit s’ha d’empassar.
És alt el niu on hem covat la fam
i un dia és un esquer que pica en l’altre. 


Després de llegir Ideals, un dels sonets que il·luminarà la vetllada, entoma l’Autroretrat, dedicat a Jordi Llovet -i present a la sala. Els poemes de Targa desprenen una majestuositat que és encara més sorprenent en directe, on l’evidència fa gairebé insultant la joventut del poeta. Aquí hi ha talent, un talent que, de ben segur, sabrà desempallegar-se aviat d’uns referents als quals ha sabut abraçar-se amb elegància.

Per mirar simplement i ser fulla i arrel
Canvi de poeta. Es nota de seguida que Laia Noguera surt a l’escenari feliç. La poeta és així, cada vegada més transparent: llegeix com si res no s’interposés entre els versos i nosaltres. Busca l’essencial i defuig l’artifici, tant en la forma com en el germen. L’evolució de Laia Noguera des que va començar a publicar és evident: cada vegada més essencialista, cada vegada més segura d'haver trobat -i de començar a dominar- una veu pròpia. I l’evolució es fa evident a tots els nivells. En primer lloc, recita diferent. En sap, s’agrada, i modula el to per fer accessible i càlid cada vers. Es fa entendre i té ganes que l’entenguin. En segon lloc, escriu diferent. Del primer rampell que va suposar un irregular l’Oscultor (Galerada, 2002) (qui se’n lliurarà, de publicar un premi Amadeu Oller que no sigui, com a mínim, irregular?), a l’atzagaiada que va suposar un sorprenent Fuga evasió (Pagès Editors, 2004), tota una troballa de guspira, de força, de valentia i d’inconsciència. Però la Laia d’ara estima “la vida petita de seure a l’entrada”, una poesia que es despulla gairebé del tot.

I en el fosc la finestra fou mirall
Torn de represa. Surt, de nou, Adrià Targa. Es fa proper, terrenal. Toca de peus a terra. “No m’agrada fer poemes sobre la poesia: és mirar-se massa el melic. Però, en aquest cas, ho vaig creure necessari”. I diu:“(...) dirigir l’ocell com una simfonia inextingible”. L’Adrià prové de la vivesa del diàleg que estableix amb Rosselló-Pòrcel, amb Gabriel Ferrater –sobretot– i també amb els autors de l’antiguitat, amb Catul al capdavant. Però, a diferència de molts escriptors que s’han enlluernat pel cant d’aquesta “simfonia inextingible”, Targa ha sabut pair-los. De Ferrater n’ha heretat la pulcritud per la llengua i la forma, l’ofici de poeta inexpugnable i un allunyar-se del romanticisme que es fa evident a Boques en calma (Edicions 62, 2010), no tant a L’exili de Constança (Cossetània, 2008). Bona prova n’és, per exemple, Càstig (“un sonet difícil de llegir”), Misèria (“ens ennuega com un record que s’ha perdut dels altres”) o Separació. El recital de Targa acaba amb A una urna:

(…) L’home està fet d’aquest fang primitiu
que el terrissaire trenca en mil bocins
després d’haver copsat que no hi cabia
sinó el trist dibuix que el representa. 


Et ressonen, encara, els versos de Matinal, les formes que prenen el dibuix i la mà del poeta, i et ressonen, també, les veus:

(…) Tu mires que una llum, ferint la persiana,
s’escoli sobre els llibres en línies de vana
complexitat i forma de sol sense secret;
i en cada quietud d’un dia nou, distret,
enreixes més paraules i t’hi complaus, sobtat
de la pauta entre els llavis i el bes desdibuixat.

Merles i xiprers en la simfonia inextingible
Últim torn de recital, per a Laia Noguera. Després de No et puc dir res (Viena, 2007) Triomf (Columna, 2009) -llibres d’impàs en el camí de recerca de Noguera-, Caure (Edicions 62, 2011) és la constatació d’un estil i d'una manera de fer camí. Xiprers, merles, llum, alzines, líquens, ocells, terra. Camí i natura, això viu als versos de Laia Noguera, i així ens deixem convèncer. “Jo no camino, és la terra que em camina…”. Noguera fa camí, la seva poesia llaura la terra, recull el pòsit d’una tradició que prové de Montserrat Abelló, que té ressons de Perejaume, d’un cert Joan Vinyoli, i de poetes d’enllà com Anne Sexton o Kirmen Uribe, un poeta amb qui els llaços es fan evidents en la naturalitat expressiva: subtilesa, projecció d’un símbol absolut que transcendeix el poema, i despullament de l’adjectiu, totalment innecessari pel que fa al cas. “Aquella nit vaig decidir que marxaria. Vaig buidar tots els armaris. Ho vaig escampar tot per terra i ho vaig esbocinar minuciosament. Després em vaig mirar les mans i vaig sortir”, diu el darrer poema de Caure. No és gens estrany, doncs que el recital acabés amb Irla / Illa, de Kirmen Uribe:

(…) Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pi, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos. (…)

Avui, a la Moritz, hem presenciat un segon round que ha estat un recital d’espectre ampli, amb dos poetes que mostren intencions i motivacions diverses, que mostren un trajecte diferent per la tradició. Un recital que et fa pensar que anem bé, que el reclam ha estat un encert de programació, que la gràcia de les vetllades poètiques hauria de ser alguna cosa semblant a això de mostrar la diversitat polièdrica d’una escena que és prou rica. 

Que ve en Llovet! (2)

I segueix, el professor Llovet, argumentant que hi ha una certa manca de tradició: “els poetes joves d’ara no llegeixen Carner, Foix i Riba”. “A un poeta jove li diria que llegeixi Carner, Foix i Riba –d’esquitllentes, esmenta Vinyoli– i molta poesia universal”. Aprofita per no esmentar ningú més.

2on problema, paraula de Llovet. El nacionalisme aplicat a la poesia. “El nacionalisme és una ideologia, en part és una realitat, en alguna manera li ha fet mal a la literatura”. No és un tema que desenvolupi, diu que no és gaire important. Apunta que sols la poesia èpica encaixa amb el nacionalisme, que la veu poètica hi és per “elevar una visió del món personal”, “no per la cosa social ni de pàtria”.

3er problema, paraula de Llovet. La no voluntat d’estil. “No hi ha una veritable voluntat de forma, un poema és un artefacte, és com fer  una cadira, ha de tenir una perfecció formal mínima”. I posa exemples propers, d’arran de terra, barrilaires. “La poesia és un ofici i una artesania”. “Catalunya és un país com molt naïf, que diria Schiller, que creu més en l’espontaneïtat que en el pes de la tradició”. Això –avança envalentonat–, ho considera “una herència del romanticisme més tou que agrada molt a Catalunya”. I va camí d’un altre titular-estirabot: “aquí s’han llegit coses romàntiques i tronadetes i entre això i que som sentimentals...”. I encara agafarà més embranzida amb el...

4t problema, paraula de Llovet. “La tradició sacerdotal” d’una poesia que “no acaba de ser oxigenada, que ha fet més mal que Maragall, que no tant”. Exemples: “un Salvador Espriu amb els adjectius davant del substantiu”, perquè “jo el vaig conèixer molt bé a l’Espriu...” i s’emparra de nou... Fins que estableix una línia natural d’aquesta “tradició profètica”: Martí i Pol, Lluís Llach i Josep Guardiola. Més rialles. “Més enrere d’Espriu” no existia aquesta “tradició sacerdotal”, conclou. I d’aquí salta a Riba, que no, que no ho era de profètic, sinó que era “acadèmic, professional i masclista” i “un faldiller tremendo” i s’embranca altra vegada. I després, en una altra giragonsa, mencionarà Maria-Mercè Marçal com de “lo millor dels últims 30 anys” en poesia. L’únic esment de poesia recent que farà. A la pregunta del codirector del festival, Martí Sales, de quins altres noms destacaria dels últims 30 anys, declina mullar-se. Sols anomenarà un jove poeta, amb qui és amic, l’Adrià Targa (que ahir va recitar a la Moritz i va mostrar la seva perícia formal). “Així m’estalvio de parlar dels meus contemporanis”. Ara prefereix estalviar-s’ho.


5è problema, paraula de Llovet. “La manca d’una crítica literària seriosa”. “Aquest és un país benevolent, pietós...”. “No vull haver-me de ficar amb conciutadans meus, però una mica més de seriositat estaria bé”. Aquí fa un altre salt impossible dels seus i diu que una vegada li va dir a en Comadira: “n’hi ha un altre que s’ha convertit en poeta nacional i no ets tu, així que has d’estar content” (rialles i la Cronista de Pega sent un xiuxiueig a cau d’orella, “ho deu dir pel Margarit, oi?”). També dispara contra “les lectures obligades als col·legis”, que “no es trien bé”. Per concloure, enlairant-se de nou amb posat pujolesc estarrufat, etziba una tirallonga de frases, algun tram de les quals no s’arriba a comprendre, algunes semblen dites per dir: “he intentat fer un diagnòstic de coses que avui passen a la nostra poesia (...), aquest país sempre tira endavant (...) amb problemes que ja s’aniran resolent”. “Tenim una poesia del segle XX digne del millor país d’Europa inclosos molts autors vius”.

Que ve en Llovet! (1)

Algú va dir que l’havia trobat “pujolesc”. Un altre que havia fet una conferència “massa pobre” per ser en Llovet, que no podia sols quedar-se en la tríade Carner-Foix-Riba. En Debades, que ahir encara en parlava amb la colla dels gintònics –després de la poesia a la Moritz–, afegia que li havia detectat algunes trampes, com diagnosticar que feia falta una crítica literària més seriosa i declinar explícitament mullar-se gaire a l’hora de dir noms de la poesia catalana dels últims 30 anys. “Això és una mica l’aixeca’t i ves-hi tu tant d’aquest país, casum l’os pedrer!”, exclamava en Debades. L’Ensems li havia vist massa to de “marmanyera” –paraula reivindicada pel mateix professor Llovet– amb detalls grocs innecessaris, com la incontinència de Carner quan ja era gran. La Cronista de Pega, abassegada per tants fronts oberts, mirarà de ser una mica concisa. Per tot el que es deixi, per tot el que hi trobin a faltar, si us plau, hi ha els comentaris per fer en aquest blog i afegir tota la teca i farciment que hi calgui:

La Biblioteca de Catalunya era plena i amb gent dreta per escoltar aquest “il·lustre traductor, professor i teòric de la literatura que amb la seva desllenguada sagacitat” parlaria “de poesia des de l’angle” que “més li plagués”, segons anunciava el programa del festival. I així ho va fer. Jordi Llovet és un savi capaç d’atrapar la parròquia amb girs, ganxos i sortides de to més o menys afortunades. Té una manera de parlar característica, histriònica, sense pauses, d’un to –o so– una mica gallinacis, i potser sí, pujolescos, perquè cada parada la guarneix amb anècdotes o records sucosos fruit de les seves coneixences literàries, que treu a passejar sense manies sempre que pot.

En una mena de diagnòstic a la seva de l’estat de la poesia catalana d’avui, el professor Llovet va anomenar cinc problemes que hi detecta, amb giragonses, estirabots i sentències a tort i a dret.

1er problema, paraula de Llovet. “Hi ha una certa manca de tradició”. “Si la poesia noucentista s’hagués traduït (més i més bé, ve a dir) estaria “tan ben situada com la poesia del 27”. “Carner és molt intraduïble llevat del Nabí, és molt difícil de traduir per algú que no sigui barceloní i català”. “És una poesia molt menestral lligada als costums i al paisatge d’aquest país”. “Riba és més traduïble, veu de fonts alemanyes, de Hölderlin i Goethe” (heu de pronunciar “Hóóóóóólderlin” i “Gééééethe”). “Ara les formes de poesia són més laxes, hi ha molts pocs poetes que s’obliguin a conrear formes severes mètriques com el sonet”. “El corrent actual d’una poesia conversacional ha acabat dominant les formes de poesia més clàssiques”. “És més fàcil fer una cosa que és com una conversa”. “Tendeixo a pensar que la poesia encotillada en formes mètriques més clàssiques és més fàcil de traduir i divulgar, que es pugui conservar”.


Què li diu Llovet a un poeta jove? Com que la tradició medieval és molt llunyana (precisa que ell és més de Jordi de Sant Jordi que d’Ausiàs March, que el troba retòric), que comencin per Verdaguer. “Maragall se’l poden saltar, té molta fusta de poeta però la llengua no funciona, és prefabriana” (massa, s’entén). “Primera cosa polèmica”, es vanta, Llovet: “algú s’imagina un poeta anglès o francès fent cap el 1910 o 1920 un poema sobre una vaca?” Rialles.

Mónica Valenciano


El Mercat de les Flors, espai de dansa, va acollir ahir al vespre l’actuació de Mónica Valenciano, ballarina i escriptora, que ja havíem tingut ocasió de tastar la Nit de Poesia al Palau de la Música. Em va sobtar que a penes hi hagués públic del món de la dansa i que la sala no estigués plena a vessar. “Impregnaciones de la srta. nieve y guitarra” s’ho mereixia. Es tracta d’una proposta d’hibridació de llenguatges i en aquest tipus de propostes de vegades  pot més la por que la curiositat.

A l’escenari, tres cadires de jardí amb tela ratllada de colors i quatre de metàl·liques grises com les dels espectadors. La gent xerra, és l’hora però Mónica Valenciano no apareix a l’escenari. Martí Sales, codirector del festival, em fa notar que està asseguda a primera fila, camuflada entre el públic. Es gira i ens mira. Es torna a girar, ens mira i diu “Empieza!”, però no ho ha dit prou fort i hi ha gent que encara parla. Ho torna a dir i ara sembla que uns quants callen i, finalment s’aixeca i ho diu encara dues vegades, amb més força, i es fa el silenci.

Agafa la cadira on estava asseguda i l’enlaira. Camina molt a prop de la primera fila. Ulls esbatanats, buscant el contacte visual amb el públic. Hi ha el paper tissú, suau, que du agafat a la roba i que es mou gràcil amb ella. I hi ha el paper d’alt gramatge, rígid, en una pila. Balbuceja sons, cap paraula intel·ligible i es mou per l’escenari, seu en una de les cadires i agafa la pila de paper gruixut, i va tirant els fulls per terra. Hi ha el gest petit i el cop de força, fins que llança tots els fulls, que dibuixen una mena de camí caòtic de rajoles blanques damunt el terra negre. 



A poc a poc va agafant més protagonisme la paraula: “Viva la virgen!”, “Viva la virgen del gato!”, “Viva la virgen del tránsito! Yo la vi” i desgrana petites narracions: “Y cogió la barra de pan y le pegó: paaa!”, “Canta, canta”, “Vamos a practicar, a ver si nos ponemos de acuerdo”, “La sonrisa de una rana”. De vegades sembla una nena curiosa, d’altres una dona innocent com la Giulietta Masina de La strada, i d’altres, una dona rebel. Es mou a batzegades, l’atzar va amb ella. Ha deixat el titubeig inicial.
 
“Me voy a dar un paseo y a pensar”. I se’n va passejant cap al fons de l’escenari, obre la cortina i fa com que hi entra, però en surt immediatament. Les llums es fan més tènues, l’ambient més íntim i comença a sonar una música de violí i baix. Mónica Valenciano balla, immensa, ocupant tot l’escenari. Té un gest de braços i mans bellíssim. Ara acompanyen al violí i al baix un taral·leig suau i una piuladissa d’ocells, que es va posant en primer pla.

“Prolongaciones y desplazamientos. Y el silencio salpicando. Eso”. Demana a una noia que li llegeixi un dels fulls per saber què ve a continuació. I la noia llegeix. Demana una veu masculina per llegir un altre full i “lo que salga es lo que toque”. El noi no llegeix. “Continua este pensamiento, pero ahora a diferentes velocidades, tararearlo. “Registrando todo el verde que hay”. Som en un jardí?  I mentre diu el text va construint figures –cases, castells, espais- amb els papers gruixuts. “Está todo el espacio lleno de líneas. Y de acentos, comas, entreparéntesis... Y el pliegue”. “Lanza una carta! Desde dentro!” “Desde un ángulo de la luna vamos a escribir cartas de amor a todo el mundo”.

Mónica Valenciano balla i escriu, i tant li fa l’eina. Pot ballar amb el cos i amb el llenguatge, pot escriure amb el llenguatge i ho pot fer amb el cos. Dansa i verb són fragmentats, improvisats, juganers. En acabar, tots els espectadors vam ocupar l’escenari encuriosits pel continguts dels papers: dibuixos, taques, textos i desplaçaments.




dimarts, 15 de maig de 2012

“L’amor ens omple les venes com un porronet de vi”. Sagarra i Sardà al Poliorama


Així com hi ha uns versos d’en Sagarra que diuen que “el públic es va dividir: uns xiulaven a n’en Pous i els altres a n’en Pagès”, la recepció d’en Sagarra sembla tocada per la mateixa sort bipolar, en aquests cas d’acòlits i detractors; i l’actriu que el portava a escena, la Sardà, es diria que també. Com que la Cronista de Pega se situa en el grup dels “molt a favor o molt fan” dels dos, per dir-ho en termes tuiterístics, ja hi havia cosa guanyada. L’Ensems, que l’acompanyava al Poliorama, és devot sobretot de la Sardà de L’hostal de la Glòria, uns 20 anys enrere tot just, nostàlgic de mena, ell; per això potser el que menys li va agradar del muntatge d’ahir, “Sagarra dit per Rosa M. Sardà”, va ser l’escena en què la Sardà, amb Mercè Pons i Rosa Vila, reprodueixen una estampa de L’hostal de la Glòria. “Ai, em sembla que aquí li trobo a faltar potència, força, a la Sardà”, va xiuxiuejar l’Ensems.

Per la resta, tot com una seda, rialles que s’escampaven amb la sàtira de Sagarra però també amb els seus articles d’una vigència acollonant: miri’n, si no, un article sobre la Rambla (amb el missatge que no ens toquin les floristes, que cap nova idea il·luminada del regidor de torn ens les faci canviar) o l’article d’uns països imaginaris de l’Orient amb uns opressors i una nació oprimida, que, sent massa fleuma, està disposada a vendre’s per un plat d’arròs. O també l’article “La follia de la pilota”, sobre la dèria del futbol que tot ho arrasava –ja! I mentrestant, la Sardà, potser més tova de veu (“ara em fotria un cigarro”, va dir còmicament, com per posar una cortina) però fent de bèstia escènica i afegint, amb total naturalitat, aquesta mena de postil·les definitives rere alguns poemes, articles o fragments teatrals que recargolaven encara més la sàtira sagarriana. En un tres i no res, Sardà va entaular complicitat amb el públic que omplia el Poliorama –gratuït–, on hi havia –que albirés la Cronista de Pega–, a més del regidor de Cultura de l’Ajuntament, Jordi Ciurana, un regidor del PP (Javier Mulleras) i un altre d’ICV-EUiA (Quim Mestre). El muntatge, dirigit per Carme Cané, es va estrenar fa cosa d'un any al Teatre Lliure de Gràcia.

En Sagarra amorós (amb varietat de registres i versions, “l’amor ens omple les venes com un porronet de vi!”), el teatral, l’amant de la natura i del mar, l’observador social, el vitalista noctàmbul, l’articulista, el reflexiu sobre la mort, el desvergonyit...Tots van anar desfilant per l’escenari agafats de la mà de la Sardà, mitges cridaneres i bótes contundents. Els versos d’aire sorneguer eren rebuts amb rialles obertes o aplaudiments espontanis, prova que Sagarra no ha perdut el que sempre va tenir i alguns li van envejar, proximitat amb el públic:


"Ets fresca com una rosa,  
més puta que les gallines  
i pesada com la prosa  
de don Pere Coromines"


Un fragment del Poema de Nadal –potser no calia el tòpic xaró, encara que el públic va rebre’l amb “ohhs”– va tancar l’espectacle.

L’Ensems va demanar d’anar a felicitar la Sardà. Jo em vaig escolar Rambla amunt, pensant que t’haguera agradat, àvia: ho hagueres hagut de veure, la Sardà recitant la Balada de Fra Rupert...

“...Gustós, senyores, m'avinc  
a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons  
com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites  
com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics  
com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo  
com els del Pare Camilo....”


I la gent reia al final de cada rodolí, àvia. Em va fer l’efecte que molts no els havien sentit mai aquests versos. La Sardà havia dit, al començar l’espectacle, que ella havia conegut en Sagarra i se n’havia començat a enamorar gràcies als seus avis, que n’hi recitaven trossets a casa, com aquell qui no vol la cosa. “Jo pensava que se’ls inventaven ells”, va fer la Sardà. I em va venir al cap aquell paperet que havíem trobat, una nit d’estiu a Òrrius, en un calaix del tocador vell, un paperet on l’avi hi havia transcrit uns versos d’en Sagarra: “...entren els ministres nets com nimfes fent saltirons i pengen els calçotets a l’orella dels lleons...” Amb la Balada de Fra Rupert el públic reia prou, sí, però no arribava a riure tant com tu, àvia, el dia que vam celebrar els teus 90 anys! Ho hagueres hagut de veure. Potser ja ho has vist. Un petó.

Anna


Nota de la Cronista de Pega
Hauran notat que per allà hi ha una Madame Bovary que assegura que és la Cronista de Pega i no jo. No en facin cabal. La literatura catalana ha estat donada, de massa antic, a tota mena de “marmanyeres”. Paraula de Llovet. Ahir el vam anar a veure, a la Biblioteca de Catalunya, hi va haver teca –poesia i polèmica– però com que s’ha de digerir de mica en mica per estendre el discurs exacte a l’amable lector d’aquest blog, és possible que la Cronista de Pega no pugui penjar-lo fins demà. Cuitarà tant com pugui. Ara, després d’aquesta conferència que volia ser polèmica i de l’esforç de la Cronista que volia ser èpica, espera que ploguin comentaris arreu i neixi el debat tan necessari que diuen, la “crítica seriosa”, deia el professor Llovet, i potser una mica de pira per renéixer.

Arias i Farrés, primer recital a la fàbrica de la Moritz

“Alguns se’ls gasten en futbol, aquí, almenys, se'ls gasten en cultura”, em diuen. No sé si és ben bé així, però la veritat és que l'edifici de la fàbrica de la Moritz imposa, pel gust i les ganes, per mantenir un cert bon estil. I anem baixant, escales avall, per passadissos de maó, peces enormes de llum i lluents tancs de cervesa, fins a trobar-nos amb la sala. Precisa, preciosa, amb l’escenari aixecat un pam de terra, al bell mig, com un ring, amb dos micros esperant parella de ball.

Tomàs Arias inicia el primer torn, més contingut que en altres ocasions, però igual de punyent. Poques vegades veureu la irreverència dita d’una manera més vaselínica. Poques vegades el retrat (i el retret) del món íntim pot ser tan agradablement feridor com en les fogonades de l’Arias. En Tomàs se sent còmode a l’escenari, se’l fa seu, en coneix el gest i la mesura perfectament. Són moltes hores de brega, de diàleg còmplice amb el públic, i ja sap quin pa s’hi dóna. És per això que mai no decep, perquè sap jugar a modular la veu, perquè sap ser ferotge en la queixalada i amable en el vestit, perquè coneix tots els racons del ring i això fa que tingui un bon joc de cames. Àgil, com sempre, intenta deixar l’americana repenjada al micro, sense gaire sort, avui. Se’n surt al cap d’uns intents fallits. D’esma, comença amb Fractal, tota una declaració d’estil (“Des d’un punt de vista còsmic, les persones humanes som absolutament insignificants”). Continua amb el poema que dóna títol al seu darrer poemari, encara inèdit, L’estranya presència (“l’amor és una aixeta mal tancada”). Canvi de mà. Surt a escena Odi sobre tela, un llibre editat per Labreu (avui fan un doblet de luxe) i que conté partícules elementals d’un univers en esclat continu. El torn és per una faula, la de la garsa i la perdiu -l’ofici de poeta, / l’enamor de dona / i beure verí… / per saber si ho és). En el catàleg de versos dits, apareixen també mots manllevats a l’Enric Casasses, Inània, i alguns poemes del seu primer llibre, Romanços (Cossetània, 2004, premi Salvador Espriu), una delícia absolutament foteta que juga amb la tradició del trobar leu de la poesia popular. “La poesia és sentiment, / deu ser que vaig malament”. Continua la corrua amb un díptic poètic dedicat al senyor Castillo, culminat per un darrer poema que exposa, en ple apogeu, la verbigràcia verinosa del sirventès posat al dia. La història s’agrada és un dard extasiat ple de coltellades (“si tots els mals fossin aquest, / et clavaria un ganivet"). Hi ha temps per a més, per a la fe de rates, per a Gógol, el “veritable mestre del realisme rus” amb un homenatge a les Ànimes mortes, (“no hi ha res més marxista / que el fred imperial”). Ai, Arias, quin esquinç, quanta certesa, quin perill, quanta saviesa!

Canvi de torna. L’inefable -així el presenta l'Arias- Ernest Farrés puja a l’escenari i comença un recital que farà viatjar els poemes en ordre cronològic invers. El to, la manera de dir i d’entomar, són ben diferents a les del Tomàs. També ho és allò que farceix de contingut cada poema. No ho és, però, l’estímul últim, aquella espurna que fa clissar l’ànima del poeta, aquell demiürg que maquina, que vessa patiment, que qüestiona l’absurditat del món amb els ulls oberts. Farrés no declama, no modula. Però sap que el poema sí serà capaç de remoure, de fer alçar angoixes i fer caure exaltacions. El combat és en cada esquitx de tinta que taca el paper, en tot l’arravatament que fa esclatar el sentit de les coses. Comença llegint poemes del seu darrer llibre, Blitzkrieg (Meteora, 2011), per arribar a Els efectes imprevistos dels camps magnètics (Labreu edicions, 2011). Un llibre de cop sec, de puny irredempt, de finor quirúrgica. Un llibre que aprofita la finezza del vers d’art menor per escolar-se -com si res- als budells d’una emoció latent. Els títols, llargs, fan d'oracle, Si vols anar de pressa vés a poc a poc ("també et pots / consolar / d’existències / atordides / que d’entrada / feien tots / els possibles / per deixar-te / d’una peça. / i ho fas bé, / somiant-ho".) i el lloc a poemes que podrien parlar d’amors impossibles ("Amb els anys / transformem / les històries / personals / que ens marcaren / en monyons / sense cotna. / Res no aviven / els amors / quan es frustren, / ni tan sols / el raïm / que s’escorre"). Sent honrat no vaig enlloc enfila el final ("A causa / dels cels llisos / amb els quals / vaig distreure’m / he exhaurit / la meitat / de l’enginy / mentre agafo / consciència / que un corrent / incessant / se m’emporta.").

Un bis de cadascun dels poeta posarà el llaç a la sessió. Arias revisita Damià Huguet, en una lliçó d’esgrima que enalteix, en aquesta ocasió, l’art del trobar clus. Farrés culmina la nit amb la seva particular llista dels 40 principals, un esplèndid exercici que furga en la crisi dels 40. Ho diu en Tomàs Arias per cloure la vetllada: “no se us acudeixi mai provocar els poetes”. Sort, doncs, que ho hem fet. L’espai, l’embolcall, allò dit, allò furgat, allò enaltit, valia molt, i molt, la pena.

dilluns, 14 de maig de 2012

Perejaume i Chantal Maillard



Sortint del Moog, d’escoltar la poesia pletòrica de Jep Gouzy, faig cap a La Poderosa, al carrer Riereta, tot recordant la festa de la nit anterior, un cop acabats els actes poètics de dissabte. S’hi va congregar un munt de gent i molts poetes: Pere Sousa, Joan Casellas, Joana Brabo, Josep Pedrals, Saul Williams, Urayoán Noel, Ajo, els Cataclístic, els directors del festival... Menjar, beure, vídeos, música, conversa, diversió i bon rotllo.  Però arribo a La Poderosa i trobo una trentena de persones al carrer que diuen que no han pogut entrar perquè ja és ple. En aquell moment apareix Escoffet i em fa pujar –algun avantatge hem de tenir els blocaires- i, un cop a dalt, em tira enrere l’aire espès de lloc tancat amb molts alens i em tira enrere el silenci de la concurrència, que deixa tot l’espai a la veu de Perejaume llegint poemes del seu darrer llibre Pagèsiques, una altra obra magna després d’Obreda.


L’espai està totalment transfigurat respecte a la nit anterior. Una grada plena a vessar, gent asseguda en coixins i cadires diverses, foscor, i Perejaume i Chantal Maillard al fons, asseguts darrere una taula de fusta i il·luminats per un únic punt de llum càlida. Perejaume va llegint. Té una dicció correcta de natural. Llegeix com ho fa normalment, sense posar gaire èmfasi en l’entonació. Li noto potser la veu una mica ofegada, com la d’aquell que no te l’hàbit de parlar en públic i no assaja recursos per fer-se sentir millor. Però la força i la bellesa de la seva poesia necessita poca amanimenta. Hi ha un ambient íntim i intens. Cada poema sembla llegit per a cadascú. No sé quanta estona s’hi està, però se’m fa curta. Reconec molts dels poemes perquè fa mesos que tinc el llibre a la tauleta de nit i en faig un tast cada vespre. “Tota terra és una forma de pensar”. Brucs, rius, terra, roques, arbres... prenen més vida en la paraula dita de Perejaume. 


Quan ell acaba, pren la paraula Chantal Maillard, que el 2010 vam tenir ocasió d’escoltar a la nit inaugural del Palau de la Música en un recital que recordo amb plaer però també amb cert patiment, perquè té una manera de dir que no és la ideal per a grans escenaris. Perejaume em deia que esdevenia molt èpica la presència de Maillard al Palau, justament perquè en un entorn que demana recursos escènics, la seva delicadesa es feia més patent. Chantal Maillard llegeix un munt de poemes preciosos sobre els genocidis, sobre les dones, sobre l’amor, sobre la mort i sobre la memòria. I Maillard dialoga amb la seva consciència i entona la lectura amb molts matisos que la doten de sentits complexos i alhora d’una nitidesa sense fissures.


Fa dies que gairebé només escolto i veig poesia pública, poesia d’escenari, i aquest recital em retorna a la intimitat i a la closca de la poesia de llibre. Chantal Maillard en un moment diu, referint-se als poemes de Bélgica, que no és una escriptura oral (però en troba un parell que poden ser dits i els diu). No hi ha gairebé gest ni contacte visual amb el públic, que escoltem amatents com tots dos desfilen llenguatge i teixeixen poesia.

Continua el silenci amb la sala a vessar. Ningú tus. Ningú se’n va. Hi ha un imant entre ells i nosaltres. Acaben. Els aplaudim. Tots hem quedat impressionats. I ens prenem la llibertat d’estar callats.